SUSPENS FRANCÈS

Truffaut i els companys de la Nouvelle Vague admiraven Hitchcock i menyspreaven Henri-Georges Clouzot, a qui, paradoxalment, hom havia batejat com el Hitchcock francès, sobretot arran de l'èxit d'"El salario del miedo" (1953) i "Las diabólicas" (1955).

Després d'aquests dos títols i d'un molt interessant documental sobre Picasso i el seu procés creatiu ("El misterio de Picasso" -1956-), Clouzot dirigia la tercera i última pel·lícula en què intervindria la seva esposa brasilera Véra Clouzot, l'enigmàtica "Los espías" (1957). Es tracta d'un film estrany i fallit que marca l'inici del seu declivi professional; el protagonista és un metge pusil·lànime i dipsòman que dirigeix un sanatori mental més aviat rònec amb només dos pacients, un d'ells una dona muda; un desconegut li ofereix un milió de francs per allotjar un presumpte espia, a qui seguiran tot d'individus misteriosos en el que sembla una paranoia presentada com una paròdia. El desconcert del personatge va en paral·lel al desconcert de l'espectador; el personatge de la noia muda sembla que hagi de tenir alguna rellevància però finalment cal pensar que només servia per donar-li feina a l'actriu francesa-brasilera. Tampoc un repartiment amb uns quants noms internacionals (Peter Ustinov, Sam Jaffe, Curd Jürgens) ajuda a elevar el nivell d'un projecte llastat per una trama que no condueix enlloc i una realització mancada de l'energia dels seus treballs precedents.

Altres realitzadors francesos han volgut assemblar-se a Hitchcock, més o menys conscientment (Truffaut, Chabrol). En el moment actual, i salvant les distàncies, potser seria François Ozon el mestre del suspens dintre de la cinematografia gal·la.

El 2003 va dirigir, també amb un repartiment internacional -Charlotte Rampling i Charles Dance acompanyen la francesa Ludivine Sagnier- "Swimming Pool", sobre la relació complexa entre una anglesa escriptora de novel·la negra i una jove molt maca amb qui comparteix la casa del Sud de França on buscava tranquil·litat i inspiració. La noia, que es passa el dia nedant a la piscina i la nit fent l'amor amb els habitants del poble que hi ha a la vora, no necessàriament atractius (es tracta d'un poble petit), no li aporta gaire tranquil·litat però sí inspiració. La història anticipa la reflexió sobre la creació literària que trobarem a "En la casa" i també conté, com altres films d'Ozon, dosis d'erotisme i un desenllaç sorprenent. Potser l'argument no és res de l'altre món però el director el guarneix amb una atmosfera pertorbadora prou convincent, mentre Charlotte Rampling ofereix una interpretació extraordinària i Ludivine Sagnier exhibeix una bellesa salvatge i fascinant.