dissabte, 8 de desembre de 2018

SUSPIRIA


El 1977 Dario Argento va dirigir "Suspiria", un conte d'horror sobre una nord-americana (Jessica Harper) que viatja a Berlín per estudiar ballet clàssic en una escola on passen coses estranyes relacionades amb la bruixeria. Es tracta d'un dels títols més notables de l'italià, no apte per a daltònics: el vermell predomina en quasi totes les escenes, puntualment combinat amb verds i blaus; un veritable exercici d'estil que inclou les constants de la seva filmografia, els crims barrocs en llòbregues mansions modernistes, diàlegs esquemàtics i un final una mica precipitat. Destacarem com a curiositat la presència d'un jove Miguel Bosé.

Tot i que, com dèiem, la cosa va de bruixes, en una escena apareix un vampir (un rat-penat) que ataca la protagonista.

Luca Guadagnino també exerceix de vampir en els seus darrers treballs, metafòricament parlant. S'apropia de l'univers de James Ivory a "Call Me by Your Name" i ara presenta un remake del film d'Argento, amb Dakota Johnson de protagonista i un cameo de Jessica Harper. Però les diferències amb el treball del rei del giallo són notables.

Al film d'Argento, la protagonista arribava a Berlín enmig d'una tempesta monumental; però no s'insisteix en l'aspecte meteorològic, tret de l'escena final en què se senten llamps i trons però més aviat per intensificar el clima terrorífic. La versió de Guadagnino, una realització del 2018, ens situa novament al 1977, la qual cosa aprofita per introduir referències constants al terrorisme de la Baader-Meinhof i al mur que dividia una ciutat en què sempre plou excepte quan neva; i així, el clima tempestuós determina una fotografia de tons grisos, molt allunyats dels colors vius del seu referent. La insistència a imbricar la trama de bruixeria en un context històric de violència que acaba remetent a l'Holocaust nazi és només un dels aspectes que fa més sofisticat el film de Guadagnino, potser més interessant però inevitablement més feixuc (dura una hora més que la versió d'Argento). En qualsevol cas, les escenes de dansa (ara contemporània) són millors (en la primera versió, la Harper ni es molestava a fer veure que ballava) i els moments de sang i fetge no tan barrocs però força efectius, particularment quan a una de les alumnes li disloquen tots els ossos a distància, en sintonia amb l'exhibició de la protagonista, o en la desfermada seqüència del sàbat, aquesta sí banyada de vermell i digna competidora del clímax en el film homònim de Gaspar Noé.

2 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Vaig veure "Suspiria" d´Argento a un programa doble al cinema Ars amb "Rojo oscuro", ja veus que et parlo d´anys. Em va agradar molt, encara que l´hauria de revisar. És veu que -com "Halloween 20"- no és un remake. més aviat una adaptació. L´aniria a veure però em fa rumiar-ho aquestes dues hores i mitja de durada. El "vici" del cine actual.
Salut.
Borgo.

ricard ha dit...

Sí. Quan les noves generacions volen que tot vagi ràpid, les pel·lícules són cada vegades més llargues. Potser sigui aquesta contradicció el que ha allunyat els més joves de les sales de cinema.

De tota manera, te la recomano com a curiositat.

Salut!