dilluns, 3 de desembre de 2018

ORDET


Després de "Dos personas", Carl Theodor Dreyer no torna a estrenar pel·lícula fins al 1955. "Ordet" és també una adaptació teatral, d'una obra de Kaj Munk que Dreyer volia dur al cinema d'ençà que la va veure el 1932.

"Ordet" és una obra mestra, sòbria i precisa en l'aspecte formal, amb predomini dels plans de conjunt, estàtica només en aparença per la bellesa austera de les composicions en un escenari gairebé únic, tot i que la càmera es mou quan cal per cercar la posició òptima en relació als personatges en l'enquadrament, o bé per anticipar les seves entrades en escena, propiciant un suspens molt subtil.

De manera que Dreyer fa cinema pur sense pretendre ocultar l'origen teatral d'una trama que transcorre al llarg de poques hores i se centra en dues o tres circumstàncies que afecten una família de grangers, els Borgen: el pare és religiós; Inger, la jove, comparteix la seva fe però el marit, Mikkel, el fill més gran, es mostra més aviat agnòstic, sobretot després que el seu germà Johannes, estudiant de Teologia, hagi perdut la raó i es pensi que és el mateix Jesucrist; Anders, el fill petit, es vol casar amb la filla de Peter el sastre, però resulta que aquest practica un cristianisme més rígid, veu els Borgen com uns blasfems i, en conseqüència, no aprova la relació; Inger es posa de part però el nen ve en mala posició.

No aclarim quines branques del protestantisme professen respectivament en Borgen i Peter el sastre. Això no és gaire important. El film mostra diverses maneres de viure la fe i reflexiona sobre la mateixa conduint-nos des d'una anàlisi aparentment didàctica fins a la revelació de la seva naturalesa irracional, gràcies al miracle que s'esdevé en una seqüència final portentosa: una llum blanca travessa els llençols penjats sobre les finestres i es reflecteix en l'hàbit igualment blanc d'Inger de cos present, mentre la resta de personatges, inclosa una nena innocent que mereix un dels escassos primers plans del film, enmig d'un decorat minimalista fins a l'abstracció, contemplen la mà de Déu.

6 comentaris:

Cinefilia ha dit...

"Ordet" són paraules majors: hi ha un abans i un després a la vida de qualsevol espectador que vegi la pel·lícula. Sobretot si la comparem amb la versió sueca dels anys quaranta, que no arriba, ni de lluny, a la magnificència assolida per Dreyer.

Salut i cinema!

Juan

miquel zueras ha dit...

Encara recordo com el meu germà, molt cinèfil, va anar a la sala Ars per veure aquesta pel.lícula que a Espanya no és va estrenar fins avançats els anys setanta. Diuen que Hitchcok és va inspirar en el seu tractament de la càmera per rodar "La soga".
Salut!
Borgo.

Pedro Rodríguez ha dit...

Obra maestra redonda, total y absoluta, no sólo a nivel dramático y emocional, también en un aspecto sensorial.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Juan: Desconeixia l'existència d'una versió anterior. En qualsevol cas, el film de Dreyer és una obra mestra absoluta.

Borgo: Com dic al post, l'austeritat dels decorats i de les composicions no està renyida amb els moviments de la càmera, que atorguen densitat dramàtica sense resultar ostentosos, ni quan són tan atrevits com la rotació al voltant de Johannes, assegut, i la nena que li demana que faci tornar la seva mare.

Sens dubte, la realització de Dreyer és tota una lliçó de cinema que pot inspirar qualsevol, fins i tot un altre mestre de la càmera com ho era Alfred Hitchcock. De tota manera, caldrà que revisis les teves fonts perquè és difícil que el britànic fes servir de model per a "La soga" una pel·lícula que encaria s'havia de rodar (el film de Hitchcock és del 1948, set any abans de l'estrena del treball del danès).

Pedro: El impacto de "Ordet" abarca diversos niveles pero es especialmente intenso a nivel emocional, consiguiendo del espectador una adhesión incondicional a pesar de (o gracias a) un desenlace que va más allá de toda lógica.

Gràcies pels vostres comentaris. Una abraçada.

miquel zueras ha dit...

Ondia, és veritat! Quina planxa... Ai, les meves neurones!
Borgo.

ricard ha dit...

No pateixis, Miquel, passa en les millors famílies. Ja no ho direm a ningú! ;)