dissabte, 29 de desembre de 2018

ROMA


Amb "Roma" (2018) m'ha passat una mica com amb "Gravity" (2013), tot i tractar-se, òbviament, de dues propostes ben diverses: la plusquamperfecció tècnica contrasta amb una història molt senzilla, potser tant que Alfonso Cuarón sembla aferrar-se a un tram final en què el dramatisme s'eleva a extrems quasi pornogràfics. I potser no calia; no és gratuït que algú expliqui els seus records d'infantesa i extregui poesia dels detalls quotidians. I ho fa centrant-se en la figura de l'abnegada Cleo (gran creació de la debutant Yalitza Aparicio), la minyona valenta i menuda que el cuidava a ell i als seus germans al barri de Roma -Ciutat de Mèxic- a començaments dels anys setanta. L'escena en què la noia busca el seu xicot fugat en un descampat on joves ultradretans practiquen kendo i és l'única persona entre els presents que pot emular el gest del pintoresc Professor Zovek resumeix tot allò que el film de Cuarón també ens vol explicar de manera més o menys implícita: cal ser una heroïna per sobreviure en un entorn en què les dones sempre tenen les de perdre, sobretot si són indígenes, una societat classista i violenta en què una precària modernor conviu amb la misèria i el subdesenvolupament, en què el surrealisme conviu sense problemes amb la quotidianitat més prosaica. Per narrar tot això, el director es val d'una reconstrucció d'època impecable i brillant en què tots els objectes tenen importància, fins i tot més enllà de l'exercici nostàlgic (com el gran Galaxy que va rebent cops en l'eixida massa petita per a les seves dimensions, sempre plena de cagarades del gos; o la imatge recurrent de l'avió, simbolitzant un món més enllà d'aquell territori endogàmic). I ho filma tot en un elegant blanc i negre (ell mateix signa la fotografia), amb enquadraments en scope certament magistrals (per exemple, l'escena al cinema en què la Cleo li confessa al seu xicot que potser està embarassada *) i amb el travelling lateral com a recurs d'estil omnipresent i afavoridor de moments tan eficaços com les imatges de la policia encerclant els estudiants o la intensa escena a la platja amb la Cleo al rescat de la (seva?) família.

(*) Resulta paradoxal que una pel·lícula que cal gaudir en un cinema i que, entre la galeria de records, en dedica més d'un a les sales immenses que, als anys setanta, omplien el centre de les grans ciutats de tot el món, hagi estat produïda per Netflix per a l'audiència televisiva. Sort que l'hem tinguda uns dies en cartell al Verdi!

2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Potser se n'ha fet un gra massa, sí: molt d'embolcall per, probablement, poc suc... Però, en qualsevol cas, el fet que una pel·lícula generi aquests debats sempre és una bona notícia. No trobes?

Una abraçada!

ricard ha dit...

Efectivament, podrem discutir si és o no tan bona com diuen i això ja és una gran notícia. En qualsevol cas, es tracta d'un títol important i perdurable.

Una abraçada.