dimecres, 26 de desembre de 2018

NOVECENTO


"Novecento" (1976) comença amb un desenllaç violent datat el 1945 per, seguidament, introduir un llarg flash-back que ens porta al començament del segle XX, amb un personatge geperut que, embriac, anuncia la mort de Verdi.

"El conformista" (1970) també s'estructurava en un llarg flash-back a partir d'un desenllaç violent i incloïa un personatge geperut (el professor Quadri). I "Prima della rivoluzione" (1964) situava el clímax dramàtic enmig de la representació d'una òpera de Verdi.

Casualitat o no, "Novecento", el film més ambiciós de Bernardo Bertolucci, estrenat en dues parts atesa la seva durada de més de cinc hores, completa i tanca el cicle històric iniciat amb aquests títols precedents: tot i que "Prima della rivoluzione" no és, en sentit estricte, un film històric, documenta l'evolució política a Itàlia entre el final de la Segona Guerra Mundial i els anys seixanta; pel que fa a "El conformista", s'inicia el 1938 amb l'auge del feixisme i acaba amb la destitució de Mussolini.

"Novecento" abasta un arc temporal més ampli que va del 1901 al 1945. Bàsicament, parla de la lluita de classes, l'explotació dels parcers pels terratinents, el moviment comunista que surt en defensa dels primers i la rèplica feixista que serveix als interessos dels segons. Tot això, a partir de la història de dos amics que creixen en bàndols oposats: Olmo Dalcò, fill de camperols, home valent i honest, i Alfredo Berlinghieri, l'hereu del patró, que no és mala persona però es comporta com un covard i permet que a la hisenda imposi la seva llei el camisa negra Attila.

El film és una superproducció d'autor en tota regla, un projecte que Bertolucci acariciava des de feia temps i que va poder fer realitat gràcies a l'èxit d'"El último tango en París". Un repartiment internacional ple de grans noms: Gérard Depardieu en el paper d'Olmo, Robert De Niro en el d'Alfredo; Burt Lancaster, Sterling Hayden, Donald Sutherland, Romolo Valli, Alida Valli, Laura Betti, i les dues belleses d'"El conformista", Dominique Sanda repetint el seu paper de dona sofisticada, una mica excèntrica, i Stefania Sandrelli canviant el seu paper de burgesa submisa pel d'una aguerrida mestra comunista. La fotografia de Storaro i la música d'Ennio Morricone, un vestuari i una ambientació d'època impecables, acompanyen una posada en escena sumptuosa, amb moviments de grua espectaculars.

Bertolucci ens explica la història d'Itàlia durant la primera meitat del segle XX mitjançant un estil una mica eclèctic, que procura adequar a cada moment i escenari:

- La vida camperola pot semblar idíl·lica i el director mostrar-la a través de belles panoràmiques i plans generals dels pagesos al camp o ballant els dies de festa. Però tampoc no oculta la misèria i la fam i, llavors, retroba la concisió pasoliniana (per exemple, quan el camperol que s'ha tallat l'orella en protesta pels abusos de l'amo ofereix a la seva família uns bocins i una mica de música a falta de menjar de veritat).

- Recupera motius de films anteriors: les golfes plenes de llençols, una escena de ball en què Ada (Sanda) es fa passar per cega abans de fer l'amor amb Alfredo entre la palla (el muntatge en paral·lel amb la tràgica escena de la mort dels avis a la Casa del Poble emfatitza el distanciament entre els dos amics).

- Les escenes de revolta filmades en plans generals, amb predomini dels tons freds quan els camperols tenen les de perdre i la progressiva introducció del vermell de l'ensenya comunista fins a l'esclat en les escenes finals. Storaro aplica la seva habitual dramaturgia cromàtica: la infantesa dels protagonistes mostrada en els tons daurats del blat, el festeig entre Alfredo i Ada en tons taronja, el gris i el negre imposant-se en la segona meitat del film, durant l'auge del feixisme. Aquest treball sobre la llum es conjuga amb l'equivalència entre els diferents trams de la història d'Olmo i Alfredo i les quatre estacions, corresponent la infantesa a l'estiu, l'adolescència a la tardor, la maduresa a l'hivern, fins que arriben la primavera i l'alliberació.

- L'enfrontament entre Regina i Ada en la llòbrega mansió dels Berlinghieri narrada amb estil quasi expressionista.

- En general, el film manté un to operístic, obertament teatral en el darrer tram, quan jutgen el patró.

L'enfocament marxista ha propiciat que hom acusi "Novecento" de massa esquemàtica i maniquea: els camperols són nobles i valents, els patrons insensibles i cruels, i els feixistes, representats pel personatge d'Attila (Sutherland), monstres capaços de les abjeccions més horribles (la mort del gatet, prou salvatge, anticipa el moment més dur, quan, durant el casament entre Ada i Alfredo, Attila i Regina violen i assassinen un pobre nen que passava per allà).

Però aquest plantejament no exclou diversos matisos. Certament, Attila -i, per extensió, el feixisme- és un monstre de Frankenstein creat pels poders fàctics davant l'amenaça comunista. Però Alfredo peca per omissió, i la seva amistat amb Olmo es veu enterbolida no només per la diferència de classe social sinó per una gelosia que prové de la seva infantesa, manifestada en els seus jocs, alguns de molt perillosos com quan s'estiren sobre la via del tren. La seva relació amb Ada, potser un reflex de l'amistat amb Olmo, es veu frustrada una vegada i una altra per circumstàncies que és incapaç de controlar. D'altra banda, la victòria final dels comunistes acaba sent un miratge; en realitat, els nous governants no estan per la revolució.

En qualsevol cas, tot i les seves imperfeccions, "Novecento" es manté com un títol indispensable, replet de moments bellíssims i de moments terribles i corprenedors, un film monumental que recorda Visconti (no només per la presència de Burt Lancaster) però que és cent per cent Bertolucci i, juntament amb "El conformista" i "El último tango en París", constitueix el punt culminant de la seva carrera.

2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Un film monumental i una lliçó d'història impagable.

Salut!

ricard ha dit...

Monumental és la paraula.

Una abraçada.