diumenge, 23 de desembre de 2018

EL CONFORMISTA


Després d'una dècada en què Bertolucci cerca un estil propi, inaugura la dels setanta amb un film, "El conformista", adaptació de la novel·la d'Alberto Moravia, en què assoleix la maduresa i estableix les bases del seu estil.

La posada en escena és més continguda i la tendència barroca sempre present al seu cinema es trasllada dels moviments de càmera -encara constants però molt mesurats, ocasionalment rotunds i sempre elegants- a la paleta de colors, amb l'inici de la seva profitosa col·laboració amb Vittorio Storaro.

De manera que "El conformista" és visualment brillantíssima. Ambientada a finals dels anys trenta, Storaro i Bertolucci oposen el blanc del marbre omnipresent als ministeris mussolinians al vermell i els tons càlids en les apassionades escenes d'amor entre Marcello Clerici (Jean-Louis Trintignant), Giulia (Stefania Sandrelli) i Anna (Dominique Sanda). Aquesta oposició cromàtica va en paral·lel al contrast entre uns enquadraments en pla general en què l'individu -particularment, el gris i antipàtic protagonista- apareix insignificant enmig de les estances del poder, fredes i elefantíaques, i les escenes més intimistes, amb predomini dels plans mitjans i primers. Quan l'acció es trasllada a París, els colors vius que transmeten l'alegria de la sortida nocturna de les dues parelles (Marcello i Giulia i els esposos Quadri) contrasten amb la fredor dels blaus que acompanyen els exteriors de nit o a l'albada. L'aspecte sumptuós de la posada en escena es veu reforçat -diguem-ho tot- per la bellesa de les actrius protagonistes, l'elegància dels seus vestits i els subratllats musicals a càrrec d'un Georges Delerue força inspirat. Imatge, música i delicats moviments de càmera formen un espai eteri igualment en contrast amb la sordidesa i dramatisme de la història, anticipant una posterior obra mestra del director, també ambientada a París i protagonitzada per Marlon Brando.

I aquí també ballen un tango:


La perfecció del treball de Storaro troba el seu màxim exponent en l'escena al tren durant el viatge de noces, a l'hora del crepuscle. Però també podríem esmentar una altra escena, més subtil: aquella en què Marcello retroba el professor exiliat al seu despatx; tanca una finestra i una única font de llum delimita les siluetes dels personatges en l'ombra mentre parlen sobre el mite de la caverna de Plató.

Perquè a "El conformista" tan brillant és la forma com el contingut: una història fascinant, la d'un home que, marcat per un trauma de la infància, només pretén ser normal. I, per assolir aquesta "normalitat", es casarà amb una noia burgesa, bona cuinera i bona amant, però a qui no estima, i s'integrarà en les files feixistes acceptant l'encàrrec d'assassinar el professor Quadri. Marcello és un intel·lectual, en el fons molt diferent dels violents soldats de Mussolini (el personatge de Manganiello). El seu únic amic és un invident, tan rar com ell mateix (el comiat de solter en companyia d'altres personatges cecs constitueix una al·legoria quasi surrealista). Quan Marcello coneix l'esposa de l'home que ha de matar (Anna Quadri-Dominique Sanda), una noia moderna i sofisticada, li proposa fugir junts al Brasil. Però caurà en la seva pròpia trampa, en l'autoengany que el persegueix des de la infantesa i fins a la revelació final en l'epíleg al Colosseu romà. Trintignant, amb el seu aire ambigu, fa creïble aquest personatge torturat. Nogensmenys, la seva peripècia, aquesta recerca desesperada de la normalitat que conduirà al desastre, és un reflex de la societat malalta que va permetre l'ascens de Mussolini i la Segona Guerra Mundial.

Llàstima que no aprenguem de la història i, avui mateix, tots tan normals i simpàtics, des de la comoditat de les nostres llars i a través de les pantalles i internet, estem conduint Europa i el món al desastre mentre ens arraulim a la falda falsament protectora dels extremismes.