dissabte, 3 de novembre de 2018

IL DIVO


Ens va agradar molt "La gran belleza" i una mica menys "La juventud". Però és un film com "Il divo" (2008) el que permet valorar el talent d'un dels pocs directors italians contemporanis realment interessants. Perquè convertir Giulio Andreotti, polític democrata-cristià que va ser primer ministre d'Itàlia en diverses etapes entre 1972 i 1992, personatge gris i sinistre com n'hi ha pocs, taciturn i avorrit fins a dir prou malgrat els seus vincles evidents amb la màfia, en un personatge fascinant, és meritori es miri com es miri (caldria destacar que Toni Servillo broda el paper sense gairebé canviar d'expressió en tota la pel·lícula). A partir d'un estil exuberant, Paolo Sorrentino obté un film paradoxalment introspectiu, en què darrere l'aspecte enigmàtic del protagonista s'oculta un profund conflicte moral que deriva de la impossibilitat de conciliar consciència cristiana -o, senzillament, humanitat- i pragmatisme polític. I també és una anàlisi molt intel·ligent dels mecanismes del poder i la corrupció inherent, actual tot i que ens parla de fets del segle passat.

"Il divo" certifica la facilitat amb què Sorrentino combina el realisme més cru amb un surrealisme molt particular. L'havíem acusat de copiar Fellini però aquest títol demostra millor que els posteriors la seva originalitat.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Me gustó mucho más "La gran belleza" e incluso "La juventud" que "Il Divo", excesivamente caricaturesca y por momentos histriónica, un film que tiene su mejor baza en el cinismo del personaje.

Por cierto, de la pareja Sorrentino/Servillo tengo debilidad por "Las consecuencias del amor", decididamente triste y decadente.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Es cierto que es un poco caricaturesca y, sin embargo, el personaje me pareció muy creíble y más interesante que los protagonistas de "La juventud". Supongo que influyen las prestaciones del genial Toni Servillo. No he visto "Las consecuencias del amor".

Un abrazo.