dilluns, 23 d’octubre del 2017

LADRÓN DE BICICLETAS


Dirigida per Vittorio de Sica l'any 1948, "Ladrón de bicicletas" és probablement el títol més popular del neorealisme italià. El seu èxit i la seva eficàcia es basen en dos aspectes fonamentals:

- Protagonitzada per actors no professionals i filmada quasi íntegrament en exteriors, resulta un document extraordinari en el seu retrat de la Itàlia de postguerra, i més concretament de la seva capital, una ciutat antiga però alhora dinàmica en què la població lluita per tirar endavant malgrat la fam i la misèria regnants. El periple dels protagonistes per intentar recuperar la bicicleta robada constitueix un catàleg dels indrets més representatius d'una ciutat plena de gent en atur, treballadors que malden per alimentar llurs famílies i de rapinyaires de tota mena: la casa d'empenyoraments (corprenedora la imatge de l'empleat guardant la roba de la llar empenyorada entre tones d'altres llençols i cobrellits), el mercat d'articles de segona mà, la casa de caritat, la casa de la vident, la casa de putes i el camp de futbol on miren d'oblidar les penes els romans, animant els seus equips.

- L'esquema argumental és molt simple. Un pare i el seu fill. Una bicicleta robada que el pare necessita per poder treballar i alimentar la seva família. L'absència de justícia i la desesperació condueixen el pare a una situació límit de la qual serà rescatat in extremis per l'amor incondicional del nen. El pla final els mostra perdent-se entre la multitud: el seu drama és un més en un món en què només compta la supervivència.

Vittorio de Sica abordaria a "Umberto D." (1952) un altre drama, el de la vellesa i la solitud, substituint el pare i el nen per un vell i el seu gos. El film, també excel·lent, afegeix una reflexió encara més amarga al retrat d'una societat egoista, però trobo que li falla el final, un intent massa evident de cercar la llàgrima de l'espectador mitjançant una fórmula idèntica a la del final de "Ladrón de bicicletas"; ens quedem amb el nen Bruno eixugant-se les llàgrimes amb un mocador llardós tot agafant la mà d'un pare que acaba de perdre no només la bicicleta sinó també la dignitat.

2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Cinema amb majúscules: poques pel·lícules han assolit un grau de veritat tan alt.

Enhorabona per l'anàlisi tan certera que fas.

Fins aviat!
Juan

ricard ha dit...

Una obra mestra.

Fins aviat!