dimecres, 30 d’abril de 2014

OCHO APELLIDOS VASCOS


Diguem-ho clarament: l'èxit d'"Ocho apellidos vascos" s'explica per la nostra afecció proverbial a fer acudits sobre els estereotips nacionals. Cercar la rialla a partir del tòpic ja ho ha fet Santiago Segura en els diversos lliuraments de "Torrente" -amb més imaginació- i ho van fer en el seu moment Mariano Ozores i companyia.

Si més no, cal admetre que la darrera pel·lícula d'Emilio Martínez-Lázaro, a més d'explotar la vis còmica del monologuista Dani Rovira i de fer acudits fàcils de bascos i andalusos, té el to i el ritme que demanen les bones comèdies, i això no deu ser pas irrellevant. Martínez-Lázaro no és un autor com Almodóvar, i segurament tampoc no ho pretén, però ha dirigit algunes de les comèdies més emblemàtiques del nostre cinema ("Amo tu cama rica" (1992), "Los peores años de nuestra vida" (1994), "El otro lado de la cama" (2002)) i algun títol de culte, com és "Carreteras secundarias" (1997). I els guionistes Borja Cobeaga i Diego San José, a més de fer televisió ("Muchachada Nui" o "Vaya semanita" -germen evident del film que ens ocupa-), van escriure -i el primer, dirigir- "Pagafantas" (2009) i "No controles" (2010); vaig incloure la primera entre les millores estrenes d'aquell any: una pel·lícula brillant, divertidíssima; la segona era fallida però partia de la noble ambició de fer una comèdia a l'estil de l'època daurada del gènere a Hollywood. Així és "Ocho apellidos vascos": el model clàssic de la comèdia romàntica aplicat a l'humor d'"El club de la comedia".

Després de l'èxit d'"El otro lado de la cama", Martínez-Lázaro en va dirigir la continuació ("Los dos lados de la cama", 2005). Ara s'anuncia "Ocho apellidos vascos II", en què els protagonistes viatjaran a Catalunya. Confio que veure'm reflectit en el tòpic no m'incomodi excessivament i demano de genolls que no expliquin aquell acudit de "¿Tú sabes quién inventó el alambre?".

dilluns, 28 d’abril de 2014

MARNIE, LA LADRONA


"Marnie, la ladrona" (1964), adaptació de la novel·la de Winston Graham, tanca l'etapa més brillant de la carrera d'Alfred Hitchcock.

Després de dos títols tan impactants com "Psicosis" i "Los pájaros", el públic va quedar una mica desconcertat i decebut amb aquest relat sobre una noia cleptòmana marcada per un trauma de la infància -que es resol a l'escena final després d'una sessió accelerada de psicoanàlisi-. Tot i que encapçalaven el repartiment la mateixa protagonista de "Los pájaros", Tippi Hedren, i l'estrella masculina del moment, Sean Connery, "Marnie" va ser un fracàs; la van considerar antiquada i lenta, i la guionista, Jay Presson Allen, va quedar molt afectada i es va sentir responsable atesa la seva falta d'experiència.

En fi, també "Vértigo" va ser un fracàs de públic i crítica i ara és al número u de la llista de "Sight and Sound". "Marnie, la ladrona" no és tan mítica però s'ha revaloritzat amb el pas dels anys. I és cert que la filmació en estudi, amb fons que es veia d'una hora lluny que eren pintats, la trama psicoanalítica i el pentinat de la senyora Hedren eren força anacrònics a mitjans seixanta. També és veritat que el guió conté molt més diàleg d'allò que era habitual en els films del mestre. Però l'elegància de la posada en escena i la proverbial saviesa narrativa romanen incòlumes. D'altra banda, cal tenir present que la trama amb connotacions freudianes és irrellevant i que "Marnie" és en realitat la història d'un amor obssessiu de tons surrealistes, que recorda molts títols de Buñuel i que projecta el turmentat món interior d'Alfred Hitchcock, enamorat sense esperança de les seves actrius, pigmalió vocacional, frustrat pel desaire de Grace Kelly, que havia de tornar al cinema amb aquest títol, i per la fredor de la mare de Melanie Griffith.

La protagonista té el lleig costum de robar a les empreses en què treballa. El seu cap (Connery) la descobreix però li diu que si es casa amb ell no la delatarà. La noia és frígida i, tot i que Connery és molt més guapo que Hitchcock, no es menja un torrat durant el viatge de noces; fins que opta per tirar pel dret. Ja tenim un xantatge i una violació. Hitchcock és prou hàbil perquè aquests detalls no ens impedeixin veure el pobre Mark Rutland com una víctima de la seva passió i, en última instància, un príncep blau que posarà fi al patiment de la Marnie. Mark Rutland és ric, és sensible i és el mirall de les nostres passions més ocultes. "Marnie" no és un viatge a l'interior de la ment de la protagonista, això és només l'esquer, el mcguffin que diria el director; "Marnie" és un viatge al nostre jo subconscient. Som nosaltres, acompanyats per Hitchcock, que ens psicoanalitzem.

El cartell italià és més dur:

diumenge, 27 d’abril de 2014

EL JARDÍN DE LOS FINZI-CONTINI


Un any després de treballar amb Visconti a "La caída de los dioses", Helmut Berger es posava a les ordres d'un altre gran director italià, Vittorio de Sica, en un film de temàtica similar però en un paper diametralment oposat.

"El jardín de los Finzi-Contini" (1970) adaptava la novel·la de Giorgio Bassani i mostrava la persecució dels jueus a la Itàlia de Mussolini a través de la relació del jove Giorgio (Lino Capolicchio) amb l'aristocràtica família dels Finzi-Contini, especialment el malaltís Alberto (Berger) i la seva germana, la bella Micòl (Dominique Sanda). La persecució uneix les diverses classes socials dintre de la comunitat jueva de Ferrara però no impedeix que la relació entre Giorgio i Micòl es disolgui en el desamor.

De Sica narra aquesta història d'un desengany adolescent enmig d'una dramàtica situació col·lectiva amb una posada en escena titubejant. Les estampes s'imposen a les situacions i tot resulta una mica desdibuixat; però aquests defectes no resulten greus en un film sobre els records, que ja sabem que són fragmentaris i selectius. Les imatges, acompanyades d'una música lànguida de Manuel de Sica, transmeten una sensació de tristesa prou escaient; la fotogènia dels personatges ressalta per contrast la decadència dels ambients; i el conjunt és tan imperfecte com eficaç.

En última instància, es tracta d'un film sobre la impotència: la impotència del narrador que no pot aconseguir l'amor de Micòl, la impotència dels jueus que no poden escapar del seu destí.

"El jardín de los Finzi-Contini" va obtenir nombrosos guardons, incloent l'Ós d'Or a Berlin i l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera.

La Micòl fent de les seves:

divendres, 25 d’abril de 2014

JOVEN Y BONITA


A "En la casa" (2012), François Ozon ja va demostrar la seva capacitat per al retrat de personatges inquietants enfrontats a una concepció burgesa de la vida. A "Joven y bonita" (2013), ens presenta Isabelle (Marine Vacht), una noia que decideix saltar-se el període d'aprenentatge propi de l'adolescència i exercir la prostitució quan encara va a l'institut. Hàbilment, Ozon defuig l'enfoc sensacionalista i bescanvia les preguntes a la jove de perquè fa el que fa per les que ella dirigeix al seu entorn.

dimecres, 23 d’abril de 2014

LA MEJOR OFERTA


El film més popular de Giuseppe Tornatore és "Cinema Paradiso" (1988). A "La mejor oferta" (2013), torna a tenir un gran actor encapçalant el repartiment (llavors, el francès Philippe Noiret; ara, l'australià Geoffrey Rush), una partitura d'Ennio Morricone i una història al voltant d'un home enamorat de la seva feina, aquí un expert en art excèntric i introvertit que col·lecciona d'amagat retrats femenins.

No revelaré res més d'un argument insòlit i em limitaré a dir que "La mejor oferta" és millor que "Cinema Paradiso".

diumenge, 20 d’abril de 2014

EL AÑO PASADO EN MARIENBAD


El segon llargmetratge dirigit per Alain Resnais, "El año pasado en Marienbad" (1961), resulta tan impactant i mític com ho havia estat "Hiroshima Mon amour".

Després de Marguerite Duras, Resnais col·labora amb un altre representant del Nouveau Roman, Alain Robbe-Grillet, que escriu el guió a partir de la novel·la "La invención de Morel", de l'argentí Adolfo Bioy Casares. Tanmateix, el film segueix fil per randa els postulats del moviment literari, atesa la importància dels objectes i dels escenaris i l'estructura en forma de trencaclosques, que cal anar recomponent per poder albirar la realitat que s'oculta rere les percepcions dels protagonistes, no sempre encertades.

Però "El año pasado en Marienbad" és tant un film de Robe-Grillet com d'Alain Resnais, en la mesura que el cineasta continua el seu discurs sobre la memòria.

Ens trobem en un hotel emplaçat en un antic palau, luxós i enorme, gairebé inabastable, mostrat per Resnais a través de travellings fastuosos i inquietants com ho serien els d'"El resplandor" -un altre gran film sobre un hotel-, mentre una veu en off va repetint les mateixes paraules: "novament, recorro aquests passadissos, a través d'aquests salons, d'aquestes galeries, en aquest edifici d'un altre segle, immens, luxós, barroc, llòbreg, en què corredors interminables succeeixen altres corredors silenciosos, deserts, sobrecarregats d'un decorat ombrívol i fred...".

Mentre els elegants ostes del palau resten immòbils en els seus salons i els seus jardins, com si també fossin estàtues, un home aborda una dona misteriosa una vegada i una altra intentant que ella recordi que ja es van veure en aquell indret l'any anterior, que s'havien tornat a citar, que havíen passat una nit d'amor. Ell explica com van ser les seves trobades, que ella sembla haver oblidat o voler oblidar. Tot i que, finalment, sembla que sí que va passar alguna cosa, els escenaris i els detalls dels flash-backs que acompanyen la narració de l'home canvien constantment, fins i tot quan es tracta dels mateixos fets, fins i tot dintre d'una mateixa escena. De manera que "El año pasado en Marienbad", que tractaria en la seva literalitat sobre un adulteri entre gent de calés, gràcies a la posada en escena i al muntatge esdevé un film fantàstic sobre la possibilitat que alguna cosa hagués succeït en els salons d'un lloc intemporal i sobre els fantasmes creats pel pas del temps (novament, com "El resplandor", en clau més poètica).

dissabte, 19 d’abril de 2014

LA CAÍDA DE LOS DIOSES


"La caída de los dioses" (1969) és el primer títol de l'anomenada trilogia alemanya de Luchino Visconti, després completada amb "Muerte en Venecia" (1971) i "Ludwig" (1972), i la primera de les seves col·laboracions amb Helmut Berger -si exceptuem una breu intervenció en l'episodi "La bruja quemada viva" del film col·lectiu "Las brujas" (1967)-. Una superproducció d'autor com encara es feien en aquella època, amb un repartiment de luxe completat per Dirk Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem i Charlotte Rampling, entre d'altres, i un tema d'impacte. El film explica com els nazis van assolir el poder a Alemanya, a través de tres moments crucials: l'incendi del Reichstag, anunciat durant el sopar que obre el film i que serveix per presentar els personatges; la Nit dels Ganivets Llargs, en què una colla de SS massacren la plana major dels SA, allotjats en un hotel alpí on han passat una nit de gresca i borratxera amb orgia homosexual inclosa, i l'escena final en què un Helmut Berger sinistre i fascinant alhora, amb l'uniforme de gala de les SS, segella el destí de la família d'industrials -el film s'inspira en la nissaga dels Krupp- que, moguts per la por als comunistes i per la pròpia ambició, han covat l'ou de la serp que ha acabat per devorar-los, a ells i al país sencer.

La trama de crims i de traïcions en el si de la família protagonista és un reflex de la violència i de la degradació moral de la seva època. Tot plegat no pot ser més sòrdid ni més abjecte; la majoria de perversions es concentren en el personatge de Berger, l'hereu de la nissaga i típic personatge a qui ningú no fa cas fins que es fa l'amo després de destruir tot els seus opositors; cal dir, però, que a diferència d'un arquetip similar com és el Michael Corleone d'"El padrino", Martin Von Essenbeck és manipulat per algú encara més poderós i més subtil en les seves maniobres -el nazi Aschenbach, interpretat per Helmut Griem-; i no és tan sobri en els seus costums, que inclouen el transvestisme (la icònica seqüència en què imita Marlene Dietrich a "El ángel azul"), la pedofília i l'incest.

Quasi tots els films de Visconti aposten pel melodrama, però aquí devia estar més engrescat del compte gràcies a la seva relació amorosa amb el bellísim Helmut Berger, i es va superar a si mateix, potenciant els elements escandalosos i el to fulletonesc, a través d'un guió -nominat a l'Òscar- no gaire versemblant però eficaç i didàctic. La posada en escena, generosa en reenquadraments amb el zoom, no té l'elegància de treballs anteriors del mestre Visconti, però algunes seqüències conserven un gran poder de fascinació: les que ja hem esmentat de la imitació de la Dietrich i la massacre dels SA, el casament entre l'arribista Bruckmann (Bogarde) i la baronessa (Thulin), o la traumàtica escena de l'incest, que el cartell italià del film destaca i envolta amb les flames que fan els llibres cremats pels SA al pati de la universitat.

dijous, 17 d’abril de 2014

UN PARELL DE CRISI DE PARELLA


"Terrence Malick no filma escenes convencionals. Captura moments, emocions, gràcies a una càmera gràcil que flota sobre els personatges i una banda sonora feta de música clàssica i veus en off. Aquest estil és força impactant en línies generals però, de vegades, se li gira en contra, esdevé excessiu i grandiloqüent".

Aquest comentari obria la meva ressenya sobre "El árbol de la vida" (2011). Em cito a mi mateix perquè allò que deia llavors és plenament aplicable a "To the Wonder" (2012), elevat a l'enèssima potència. Malick ha radicalitzat el seu estil, si això era possible, i elabora un film sense pràcticament diàlegs, quasi cinema silent, en què les veus en off continuen omnipresents però es limiten a frases molt curtes o senzillament paraules; i les escenes són reemplaçades per estampes: postals de llocs emblemàtics de França com el Mont Saint-Michel i, després, les sempiternes praderes del Midwest retratades al capvespre; imatges fotografiades amb objectius angulars de la bella Olga Kurylenko gronxant-se o caminant entre herba daurada; Ben Affleck taciturn; Javier Bardem, que fa de capellà, preocupat pel silenci de Déu mentre visita presoners, pobres i malalts de sida.

Aquest calidoscopi manierista sembla explicar una història d'amor entre un nord-americà i una francesa; com floreix i com es marceix. No conexiem els motius del desamor; Affleck sembla un home de poques paraules, però això pot ser a causa de l'estil de Malick; el més probable és que la guapa francesa trobi enormement avorrits els capvespres de la pulcra ciutat dels Estats Units on transcorre la major part de la -diguem-ne- acció. El contrast entre l'enamorament i la crisi de la parella va acompanyat d'un discurs de to religiós sobre l'obligació d'estimar.

A "Blue Valentine" (Derek Cianfrance, 2010), el director de "Cruce de caminos" es mostra menys pretensiós en to i intencions. Però, bàsicament, explica la mateixa història. En muntatge paral·lel, assistim al moment en què un noi i una noia (Ryan Gosling i Michelle Williams) es coneixen i s'estimen, i al deteriorament definitiu de la relació, acompanyat de la falta de sexe i de mostres de violència. Com a "To the Wonder", una filla d'un altre pare i un entorn opressiu no són de gaire ajuda, i s'obvien les situacions intermèdies, la possible evolució des dels instants meravellosos a les situacions patètiques. Potser no existeix un estadi intermedi que calgui explicar; l'amor se'n va d'un dia per l'altre i després només hi ha cendres.

dilluns, 14 d’abril de 2014

NOÉ


El darrer treball de Darren Aronofsky narra la història de Noè; ja sabeu, aquell senyor que va rebre de Deú l'encàrrec de construir una arca per salvar-se a si mateix, a la seva família i a una parella d'animals de cada espècie, mentre el Creador es dedicava a fer neteja amb un diluvi.

La visió del director pot donar pàbul als creacionistes, i alhora pot molestar-los en dotar el film d'una atmosfera fantàstica i un clar missatge ecologista. Tot plegat resulta força discutible i voreja el ridícul amb els àngels caiguts convertits en monstres de pedra com el de "La historia interminable" o les aparicions d'Anthony Hopkins exercint de Matusalem dotat de poders màgics. Però després de l'escena obligada de la catàstrofe de dimensions bíbliques -mai millor dit-, quan l'acció se centra en els escassos sobrevivents i en els dilemes morals d'un Noè obligat a una tasca poc agraïda, la sobrietat de la posada en escena i l'excel·lent treball dels protagonistes (Russell Crowe, Jennifer Connely, Emma Watson) eleven el nivell i salven el film del naufragi -també mai millor dit-.

divendres, 11 d’abril de 2014

BREAKING BAD


Si de tant en tant parlo de sèries de televisió ("Mad Men", "Juego de tronos", "Boardwalk Empire"), ja resulta una injustícia que no hagi dedicat ni una línia a "Breaking Bad", que ha estat aclamada com la millor de la història per Stephen King i que ha obtingut la millor puntuació a IMDB, a part d'una llarga llista de guardons. No hauria de ser obstacle el fet que es vagi estrenar el 2008 (a la cadena AMC) i que es vagi acabar el 2013, després de cinc temporades; al cap i a la fi, aquest bloc va de "clàssics" (i l'estan tornant a emetre a Canal +).

L'avantatge -i també el risc- d'una sèrie de televisió d'aquestes característiques és que pot dedicar molt temps a explicar l'evolució dels personatges i aprofundir en mil matisos. "Breaking Bad" podria haver estat un bon llargmetratge de dues hores de durada; però l'epopeia de Walter White (excel·lent Bryan Cranston) resulta molt més estimulant quan estem al seu costat dia rere dia, les vint-i-quatre hores.

Walter White és un professor de química d'institut apocat; els seus alumnes passen d'ell, i l'amo del taller de rentat de cotxes on treballa unes hores fent de comptable l'obliga a agafar la mànega dia sí dia també. Té una dona guapa que s'avorreix i un fill adolescent afectat de paràlisi cerebral. Un dia li diagnostiquen càncer de pulmó inoperable. Les possibilitats de curar-se són remotes però, a més -som als Estats Units-, el tractament no està subvencionat i és caríssim. Llavors, resulta que White té un cunyat policia de la DEA i un ex-alumne que es guanya les garrofes fabricant meta-amfetamina, una droga de síntesi molt popular al lloc on transcorre l'acció (Albuquerque, Nou Mèxic). Una cosa porta a l'altra: White contacta amb el seu ex-alumne, Jesse Pinkman (l'ara molt popular Aaron Paul) i li ofereix els seus coneixements per aconseguir un producte que revolucionarà el mercat de la meta-amfetamina.

A partir d'aquí, se succeeixen les paradoxes, i els problemes familiars i de salut del protagonista s'alternen amb situacions de thriller narrades pels guionistes i realitzadors amb enginy notabilíssim i estil peculiar (els enquadraments des de l'interior de tota mena d'objectes són un tret definitori). Però el fet més rellevant, i sobre el qual gira tota la sèrie, és la transformació de Walter White de pacífic ciutadà i gran persona en violent narcotraficant (d'aquí, el títol): en el procés, recupera el valor perdut al llarg d'anys d'humiliacions, i les ganes de viure -malgrat el càncer-. I el més inquietant és que ens identifiquem amb el personatge: ha de decidir entre matar o no matar, opta per fer-ho, i nosaltres no podem censurar la seva decisió, que ens sembla d'una lògica inqüestionable. "Breaking Bad" no és un mer entreteniment; és una ficció que formula de manera lúcida i pertinent la pregunta de les preguntes: hi ha alguna frontera entre el bé i el mal? Quina és la nostra naturalesa?

dissabte, 5 d’abril de 2014

TÚ Y YO


Bernardo Bertolucci no havia tornat a dirigir d'ençà de "Soñadores", l'any 2003. Allà, tancava en una casa tres joves que compartien la seva afecció pel cinema i per l'erotisme. A "Tú y yo" (2012), torna a tancar els seus personatges, també molt joves, en un espai claustrofòbic: un soterrani, on s'amaguen l'adolescent introvertit Lorenzo, afeccionat a la Coca-cola i a les formigues, i la seva germanastra Olivia, afeccionada a les drogues dures.

Els arguments minimalistes sobre joves amb traumes freudians i tendències incestuoses no són nous en la seva filmografia ("La luna", 1979). Tampoc no és cap novetat que guarneixi una trama inexistent amb cançons (de David Bowie, en aquest cas) i amb una escena de ball que resumeix un cert estat d'ànim. Però d'això tracta el cinema de Bertolucci: de cercar la transcendència en la lleugeresa d'un instant.