dissabte, 19 d’abril de 2014

LA CAÍDA DE LOS DIOSES


"La caída de los dioses" (1969) és el primer títol de l'anomenada trilogia alemanya de Luchino Visconti, després completada amb "Muerte en Venecia" (1971) i "Ludwig" (1972), i la primera de les seves col·laboracions amb Helmut Berger -si exceptuem una breu intervenció en l'episodi "La bruja quemada viva" del film col·lectiu "Las brujas" (1967)-. Una superproducció d'autor com encara es feien en aquella època, amb un repartiment de luxe completat per Dirk Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem i Charlotte Rampling, entre d'altres, i un tema d'impacte. El film explica com els nazis van assolir el poder a Alemanya, a través de tres moments crucials: l'incendi del Reichstag, anunciat durant el sopar que obre el film i que serveix per presentar els personatges; la Nit dels Ganivets Llargs, en què una colla de SS massacren la plana major dels SA, allotjats en un hotel alpí on han passat una nit de gresca i borratxera amb orgia homosexual inclosa, i l'escena final en què un Helmut Berger sinistre i fascinant alhora, amb l'uniforme de gala de les SS, segella el destí de la família d'industrials -el film s'inspira en la nissaga dels Krupp- que, moguts per la por als comunistes i per la pròpia ambició, han covat l'ou de la serp que ha acabat per devorar-los, a ells i al país sencer.

La trama de crims i de traïcions en el si de la família protagonista és un reflex de la violència i de la degradació moral de la seva època. Tot plegat no pot ser més sòrdid ni més abjecte; la majoria de perversions es concentren en el personatge de Berger, l'hereu de la nissaga i típic personatge a qui ningú no fa cas fins que es fa l'amo després de destruir tot els seus opositors; cal dir, però, que a diferència d'un arquetip similar com és el Michael Corleone d'"El padrino", Martin Von Essenbeck és manipulat per algú encara més poderós i més subtil en les seves maniobres -el nazi Aschenbach, interpretat per Helmut Griem-; i no és tan sobri en els seus costums, que inclouen el transvestisme (la icònica seqüència en què imita Marlene Dietrich a "El ángel azul"), la pedofília i l'incest.

Quasi tots els films de Visconti aposten pel melodrama, però aquí devia estar més engrescat del compte gràcies a la seva relació amorosa amb el bellísim Helmut Berger, i es va superar a si mateix, potenciant els elements escandalosos i el to fulletonesc, a través d'un guió -nominat a l'Òscar- no gaire versemblant però eficaç i didàctic. La posada en escena, generosa en reenquadraments amb el zoom, no té l'elegància de treballs anteriors del mestre Visconti, però algunes seqüències conserven un gran poder de fascinació: les que ja hem esmentat de la imitació de la Dietrich i la massacre dels SA, el casament entre l'arribista Bruckmann (Bogarde) i la baronessa (Thulin), o la traumàtica escena de l'incest, que el cartell italià del film destaca i envolta amb les flames que fan els llibres cremats pels SA al pati de la universitat.