"La caída de los dioses" (1969) és el primer títol de l'anomenada trilogia alemanya de Luchino Visconti, després completada amb "Muerte en Venecia" (1971) i "Ludwig" (1972), i la primera de les seves col·laboracions amb Helmut Berger -si exceptuem una breu intervenció en l'episodi "La bruja quemada viva" del film col·lectiu "Las brujas" (1967)-. Una superproducció d'autor com encara es feien en aquella època, amb un repartiment de luxe completat per Dirk Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem i Charlotte Rampling, entre d'altres, i un tema d'impacte. El film explica com els nazis van assolir el poder a Alemanya, a través de tres moments crucials: l'incendi del Reichstag, anunciat durant el sopar que obre el film i que serveix per presentar els personatges; la Nit dels Ganivets Llargs, en què una colla de SS massacren la plana major dels SA, allotjats en un hotel alpí on han passat una nit de gresca i borratxera amb orgia homosexual inclosa, i l'escena final en què un Helmut Berger sinistre i fascinant alhora, amb l'uniforme de gala de les SS, segella el destí de la família d'industrials -el film s'inspira en la nissaga dels Krupp- que, moguts per la por als comunistes i per la pròpia ambició, han covat l'ou de la serp que ha acabat per devorar-los, a ells i al país sencer.
La trama de crims i de traïcions en el si de la família protagonista és un reflex de la violència i de la degradació moral de la seva època. Tot plegat no pot ser més sòrdid ni més abjecte; la majoria de perversions es concentren en el personatge de Berger, l'hereu de la nissaga i típic personatge a qui ningú no fa cas fins que es fa l'amo després de destruir tots els seus opositors; cal dir, però, que a diferència d'un arquetip similar com és el Michael Corleone d'"El padrino", Martin Von Essenbeck és manipulat per algú encara més poderós i més subtil en les seves maniobres -el nazi Aschenbach, interpretat per Helmut Griem-; i no és tan sobri en els seus costums, que inclouen el transvestisme (la icònica seqüència en què imita Marlene Dietrich a "El ángel azul"), la pedofília i l'incest.
Quasi tots els films de Visconti aposten pel melodrama, però aquí devia estar més engrescat del compte gràcies a la seva relació amorosa amb el bellísim Helmut Berger, i es va superar a si mateix, potenciant els elements escandalosos i el to fulletonesc, a través d'un guió -nominat a l'Òscar- no gaire versemblant però eficaç i didàctic. La posada en escena, generosa en reenquadraments amb el zoom, no té l'elegància de treballs anteriors del mestre Visconti, però algunes seqüències conserven un gran poder de fascinació: les que ja hem esmentat de la imitació de la Dietrich i la massacre dels SA, el casament entre l'arribista Bruckmann (Bogarde) i la baronessa (Thulin), o la traumàtica escena de l'incest, que el cartell italià del film destaca i envolta amb les flames que fan els llibres cremats pels SA al pati de la universitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada