dijous, 17 d’abril de 2014

UN PARELL DE CRISI DE PARELLA


"Terrence Malick no filma escenes convencionals. Captura moments, emocions, gràcies a una càmera gràcil que flota sobre els personatges i una banda sonora feta de música clàssica i veus en off. Aquest estil és força impactant en línies generals però, de vegades, se li gira en contra, esdevé excessiu i grandiloqüent".

Aquest comentari obria la meva ressenya sobre "El árbol de la vida" (2011). Em cito a mi mateix perquè allò que deia llavors és plenament aplicable a "To the Wonder" (2012), elevat a l'enèssima potència. Malick ha radicalitzat el seu estil, si això era possible, i elabora un film sense pràcticament diàlegs, quasi cinema silent, en què les veus en off continuen omnipresents però es limiten a frases molt curtes o senzillament paraules; i les escenes són reemplaçades per estampes: postals de llocs emblemàtics de França com el Mont Saint-Michel i, després, les sempiternes praderes del Midwest retratades al capvespre; imatges fotografiades amb objectius angulars de la bella Olga Kurylenko gronxant-se o caminant entre herba daurada; Ben Affleck taciturn; Javier Bardem, que fa de capellà, preocupat pel silenci de Déu mentre visita presoners, pobres i malalts de sida.

Aquest calidoscopi manierista sembla explicar una història d'amor entre un nord-americà i una francesa; com floreix i com es marceix. No conexiem els motius del desamor; Affleck sembla un home de poques paraules, però això pot ser a causa de l'estil de Malick; el més probable és que la guapa francesa trobi enormement avorrits els capvespres de la pulcra ciutat dels Estats Units on transcorre la major part de la -diguem-ne- acció. El contrast entre l'enamorament i la crisi de la parella va acompanyat d'un discurs de to religiós sobre l'obligació d'estimar.

A "Blue Valentine" (Derek Cianfrance, 2010), el director de "Cruce de caminos" es mostra menys pretensiós en to i intencions. Però, bàsicament, explica la mateixa història. En muntatge paral·lel, assistim al moment en què un noi i una noia (Ryan Gosling i Michelle Williams) es coneixen i s'estimen, i al deteriorament definitiu de la relació, acompanyat de la falta de sexe i de mostres de violència. Com a "To the Wonder", una filla d'un altre pare i un entorn opressiu no són de gaire ajuda, i s'obvien les situacions intermèdies, la possible evolució des dels instants meravellosos a les situacions patètiques. Potser no existeix un estadi intermedi que calgui explicar; l'amor se'n va d'un dia per l'altre i després només hi ha cendres.

6 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Em sembla que Malick s´ha tornat massa mandrós, no em comvenç gaire aquest estil tan minimalista. Sí, l´atacció ve, s´en va, no explica perqué... això ja ho va fer Bertolucci a "El último tango en París". Jo em quedo amb el Malick de "Malas tierras".
Salut. Borgo.

ricard ha dit...

Jo també em quedo amb "Malas tierras". Salut.

Pedro Rodríguez Bermejo. ha dit...

Buf, no sé, amigo Ricard, tendría que verla de nuevo, pero en su momento "To the Wonder" me pareció de lo más flojo de Malick, reiterativa y desnuda de ideas, muy gélida y descorazonadoramente vacía.

Otra cosa es "Blue Valentine", un drama de pareja en donde la degradación de los sentimientos me hizo verla como una lacerante puesta al día de "Dos en la carretera, y que nos regala unas potentes interpretaciones de Ryan Gosling y Michelle Williams. Es bastante mejor que "Cruce de caminos", del mismo director e igual protagonista.

Un abrazo

¿Sabes ya dónde vivo y el por qué de la buena afluencia de público?

ricard ha dit...

Bueno, a mi tampoco me entusiasmó la película de Malick. Pero, si he de decirte la verdad, "El nuevo mundo" me parece igual de aburrida y pretenciosa. Aunque hay que reconocerle al hombre que es fiel a su estilo y que, a su manera, intenta ir más allá de la narrativa tradicional.

No sabría decir si "Blue Valentine" es mejor que "Cruce de caminos"; las dos me gustan.

Ya sé donde vives, te he puesto un comentario en el post con aviesa intencionalidad gastronómica, según verás.

Un abrazo.

David Amorós ha dit...

Cap de les dues m'agrada.La de Malick em sembla pretenciosa i cansina a més no poder. No puc amb ella. Blue Valentine no està malament, però estic molt allunyat de la opinió general de que era tan bona. Acceptable.

Una abraçada.

ricard ha dit...

La de Malick no em va entusiasmar, però després d'haver-ne sentit opinions tan negatives vaig pensar que potser no era tan dolenta; exòtica, si més no.

Amb "Blue Valentine", tot i que em va agradar, em va passar a l'inrevés i una mica com a tu: tampoc no em va semblar tan bona com deia la gent. Amb uns altres actors, potser se m'hauria fet pesada i tot.

Una abraçada.