dilluns, 28 d’abril de 2014

MARNIE, LA LADRONA


"Marnie, la ladrona" (1964), adaptació de la novel·la de Winston Graham, tanca l'etapa més brillant de la carrera d'Alfred Hitchcock.

Després de dos títols tan impactants com "Psicosis" i "Los pájaros", el públic va quedar una mica desconcertat i decebut amb aquest relat sobre una noia cleptòmana marcada per un trauma de la infància -que es resol a l'escena final després d'una sessió accelerada de psicoanàlisi-. Tot i que encapçalaven el repartiment la mateixa protagonista de "Los pájaros", Tippi Hedren, i l'estrella masculina del moment, Sean Connery, "Marnie" va ser un fracàs; la van considerar antiquada i lenta, i la guionista, Jay Presson Allen, va quedar molt afectada i es va sentir responsable atesa la seva falta d'experiència.

En fi, també "Vértigo" va ser un fracàs de públic i crítica i ara és al número u de la llista de "Sight and Sound". "Marnie, la ladrona" no és tan mítica però s'ha revaloritzat amb el pas dels anys. I és cert que la filmació en estudi, amb fons que es veia d'una hora lluny que eren pintats, la trama psicoanalítica i el pentinat de la senyora Hedren eren força anacrònics a mitjans seixanta. També és veritat que el guió conté molt més diàleg d'allò que era habitual en els films del mestre. Però l'elegància de la posada en escena i la proverbial saviesa narrativa romanen incòlumes. D'altra banda, cal tenir present que la trama amb connotacions freudianes és irrellevant i que "Marnie" és en realitat la història d'un amor obssessiu de tons surrealistes, que recorda molts títols de Buñuel i que projecta el turmentat món interior d'Alfred Hitchcock, enamorat sense esperança de les seves actrius, pigmalió vocacional, frustrat pel desaire de Grace Kelly, que havia de tornar al cinema amb aquest títol, i per la fredor de la mare de Melanie Griffith.

La protagonista té el lleig costum de robar a les empreses en què treballa. El seu cap (Connery) la descobreix però li diu que si es casa amb ell no la delatarà. La noia és frígida i, tot i que Connery és molt més guapo que Hitchcock, no es menja un torrat durant el viatge de noces; fins que opta per tirar pel dret. Ja tenim un xantatge i una violació. Hitchcock és prou hàbil perquè aquests detalls no ens impedeixin veure el pobre Mark Rutland com una víctima de la seva passió i, en última instància, un príncep blau que posarà fi al patiment de la Marnie. Mark Rutland és ric, és sensible i és el mirall de les nostres passions més ocultes. "Marnie" no és un viatge a l'interior de la ment de la protagonista, això és només l'esquer, el mcguffin que diria el director; "Marnie" és un viatge al nostre jo subconscient. Som nosaltres, acompanyats per Hitchcock, que ens psicoanalitzem.

El cartell italià és més dur:

2 comentaris:

MIREIA ha dit...

Per a mi, una de les millors pel.lícules del mestre anglès, amb permís de Vértigo i Psicosis. Té morbo, clima i una ambígua i encertada interpretació de Sean Connery. Un Hitchcock en estat pur, fascinant des del començament fins al final.

ricard ha dit...

Diuen que al director li agradava Connery precisament per la seva ambiguïtat. Segons afirma l'actor, Hitchcock mai no el va dirigir, només li va dir que no caminés ni parlés tan de pressa (un vici adquirit en els seus papers de James Bond).

Un petó.