diumenge, 20 d’abril de 2014

EL AÑO PASADO EN MARIENBAD


El segon llargmetratge dirigit per Alain Resnais, "El año pasado en Marienbad" (1961), resulta tan impactant i mític com ho havia estat "Hiroshima Mon amour".

Després de Marguerite Duras, Resnais col·labora amb un altre representant del Nouveau Roman, Alain Robbe-Grillet, que escriu el guió a partir de la novel·la "La invención de Morel", de l'argentí Adolfo Bioy Casares. Tanmateix, el film segueix fil per randa els postulats del moviment literari, atesa la importància dels objectes i dels escenaris i l'estructura en forma de trencaclosques, que cal anar recomponent per poder albirar la realitat que s'oculta rere les percepcions dels protagonistes, no sempre encertades.

Però "El año pasado en Marienbad" és tant un film de Robe-Grillet com d'Alain Resnais, en la mesura que el cineasta continua el seu discurs sobre la memòria.

Ens trobem en un hotel emplaçat en un antic palau, luxós i enorme, gairebé inabastable, mostrat per Resnais a través de travellings fastuosos i inquietants com ho serien els d'"El resplandor" -un altre gran film sobre un hotel-, mentre una veu en off va repetint les mateixes paraules: "novament, recorro aquests passadissos, a través d'aquests salons, d'aquestes galeries, en aquest edifici d'un altre segle, immens, luxós, barroc, llòbreg, en què corredors interminables succeeixen altres corredors silenciosos, deserts, sobrecarregats d'un decorat ombrívol i fred...".

Mentre els elegants ostes del palau resten immòbils en els seus salons i els seus jardins, com si també fossin estàtues, un home aborda una dona misteriosa una vegada i una altra intentant que ella recordi que ja es van veure en aquell indret l'any anterior, que s'havien tornat a citar, que havíen passat una nit d'amor. Ell explica com van ser les seves trobades, que ella sembla haver oblidat o voler oblidar. Tot i que, finalment, sembla que sí que va passar alguna cosa, els escenaris i els detalls dels flash-backs que acompanyen la narració de l'home canvien constantment, fins i tot quan es tracta dels mateixos fets, fins i tot dintre d'una mateixa escena. De manera que "El año pasado en Marienbad", que tractaria en la seva literalitat sobre un adulteri entre gent de calés, gràcies a la posada en escena i al muntatge esdevé un film fantàstic sobre la possibilitat que alguna cosa hagués succeït en els salons d'un lloc intemporal i sobre els fantasmes creats pel pas del temps (novament, com "El resplandor", en clau més poètica).

2 comentaris:

Pedro Rodríguez Bermejo. ha dit...

Nunca he sido capaz de pillarle el punto a esta película que he visto media docena de veces. En el último visionado me dio la impresión de que había envejecido mal, siempre me pareció un ejercicio más poético que narrativo, y aunque tiene su toque fascinante e intrigante dentro de su inextricable sentido argumental, siempre preferiré al Resnais de "Hiroshima mon amour", "La guerra ha terminado", "El año 01" y, sobre todo al de "Noche y niebla".

Un abrazo

ricard ha dit...

Es cine de formas y de sensaciones, sin personajes, con lo cual puede ser más difícil conectar con este título que con otros del mismo director, como los que citas, mucho más emotivos. Sin embargo, me sigue pareciendo un título fascinante y de importancia capital. Un abrazo.