diumenge, 27 de febrer del 2011

COPIA CERTIFICADA


Diuen que Juliette Binoche, després de veure "A través de los olivos", va manifestar el seu interès a treballar amb Abbas Kiarostami.

No sé si aquest parell acabarant casant-se com Ingrid Bergman i Roberto Rossellini, però de moment el director iranià li ha brindat a l'actriu francesa el protagonisme d'una pel·lícula ("Copia certificada, 2010), que recorda vivament el "Viaggio in Italia" ("Te querrè siempre", 1953) del pare del neorealisme. No n'és un remake en sentit literal, tot i que el film, com anuncia el seu títol i es fa explícit en la conferència de la seqüència d'obertura, parla dels originals i les còpies en el món de l'art.

La trama és lleu en aparença, però finalment resulta sofisticada. Una parella (la Binoche i William Shimell, un senyor que no és un actor professional però, escolta, com si ho hagués fet tota la vida), passen junts un dia a la lluminosa Toscana, viatjant fins a un poblet on van les parelles de nuvis a fer-se fotografies al costat d'un arbre daurat i que té com a màxim atractiu turístic la còpia d'un fresc romà trobat a Herculano -un rostre femení-. Ella és una galerista d'art i ell ha escrit un llibre molt erudit sobre el tema de les còpies. Ella té un fill, un adolescent difícil com tots els adolescents, de qui té cura tota sola i que li pregunta a l'inici del film si vol lligar-se l'escriptor. Ell és anglès i parlen en aquest idioma tot i que ella és francesa. Al poble, la parella para en un cafè del poblet i la seva relació canvia tan sobtdament com l'idioma en què parlen, que pot servir-nos de guia en un exercici d'abstracció que permetrà que, en el decurs d'unes poques hores, la parella passi de la fase del mutu coneixement al cansament d'una relació llarga i erosionada. Al final, hi ha un intent de reviure el temps perdut que es revela tan imprecís com la valoració de les obres d'art, originals o còpies. Així, doncs, si el cinema de Kiarostami es basa gairebé sempre en el desplaçament físic i emocional dels personatges (paradoxalment, és un director considerat "lent"), aquest títol porta la noció de moviment a la màxima expressió: els protagonistes viatgen en cotxe, caminen, no paren quiets; però el moviment no és només espaial, també és temporal: veuen el seu passat i el seu futur, com passa davant d'ells.

Alhora, Kiarostami ens parla de la representació. L'escriptor pot ser el marit de la galerista o només representar-lo; de fet, les coses no són rellevants pel que són sinó per la percepció que tenim de les mateixes: aquesta idea es manifesta en diversos moments del film, principalment amb l'excusa de les obres d'art (com l'estàtua en una plaça del poble que centra una llarga discussió sense que s'arribi a mostrar directament a l'espectador); al final del film, des de l'habitació d'una pensió que potser ja havíen visitat quinze anys abans, ella li diu a ell que miri per la finestra a veure si ho veu i recorda; i ell mira, però ni ell veu res ni nosaltres sabem a què es referia.

Només veiem els actors. Veiem com Juliette Binoche es pinta els llavis per resultar atractiva al seu ¿marit? en una escena emblemàtica d'un film que faria de mal seguir si no fos per dues esplèndides interpretacions i un treball de realització impecable, amb el tempo i la fotografia precisos perquè captem cada instant d'una vida que s'escapa com el dia mentre la llum crepuscular ho inunda tot i l'escriptor no para de parlar d'un tren que ha d'agafar a les nou del vespre.

6 comentaris:

Marta M.Q. ha dit...

Justament dissabte vam estar parlant de la pel·lícula no? Estic molt d'acord amb el que dius i em sembla un post molt ben escrit. Encantada i ens seguim!

ricard ha dit...

Gràcies pel comentari i benvinguda al bloc.

Jordicine ha dit...

Jo vaig trobar-la tramposa. No em va acabar d'agradar. Una abraçada in fins aviat.

Javier Simpson ha dit...

Le tengo muchas ganas a este director. Buena entrada, ricard

ricard ha dit...

Jordicine: Jo diria que és més artificiosa que tramposa, però també pot ser que tinguis raó. A mi em va agradar, malgrat tot.

Javi: Cuando dices que le tienes ganas a Kiarostami, espero que no signifique que quieras pegarle (no serías el único); si lo que quieres decir es que tienes ganas de ver algo suyo, te recomiendo que empieces por ésta, que debe ser lo más liviano que ha hecho hasta hoy.

Javier Simpson ha dit...

jaja sí, es ganas a sus pelis. También podía interpretarse en su versión sexual ;-)

A ver si te leo hoy lo que escribiste sobre Valor de ley y Cisne negro. Si no es hoy cae en 2 o 3 días. Un saludo, ricard