Si penseu que la vostra feina és estressant, espereu a veure com pateixen les ballarines de dansa clàssica que aspiren a actuar al Metropolitan Opera House.
Si -com li passa a Natalie Portman -Nina- tens una mare castradora que sembla una versió pija de la de "Carrie" i un director insofrible com tots els genis que et postula per encapçalar el cartell d'"El llac dels cignes" de Txaikovski en el doble paper de cigne blanc i cigne negre, tens bastants números per patir un desequilibri emocional de conseqüències imprevisibles.
"Cisne negro" té punts en comú evidents amb els anteriors treballs de Darren Aronofsky i, particularment, amb "El luchador": un protagonista dedicat en cos i ànima a la seva feina, el retrat amb pretensions documentals d'un ambient o d'un espectacle, la filmació amb la càmera enganxada al clatell del personatge perquè vegem el món amb els seus ulls... No obstant això, aquest títol ha generat una rebuda aclaparadora, una recaptació de 100 milions de dòlars als Estats Units, i una encesa polèmica entre crítics i cinèfils, ràpidament dividits entre els qui la consideren una obra mestra i els detractors que la qualifiquen d'efectista i tramposa. Crec que bona part de l'admiració generada pel film es deu al vernís intel·lectual que li confereix la ubicació de la trama en l'univers minoritari de la dansa clàssica, i la interpretació certament memorable de Natalie Portman (sense desmerèixer la resta d'actors: Vincent Cassel, Barbara Hershey, Mila Kunis, Winona Ryder); però "Cisne negro", diguem-ho clarament, és una sèrie B amb ínfules, un film de gènere que beu de Hitchcock però també de De Palma i, sobretot, de Dario Argento i els seus giallos. No vull semblar pejoratiu: és una pel·lícula brillant i molt entretinguda; però no la vegeu com allò que no és o la vostra percepció acabarà tan alterada com la de la protagonista.
13 comentaris:
Jo crec que és una gran pel.lícula, molt bona, tot i que estic totalment d'acord amb les influències que cites, De Palma i sobretot Argento estan molt presents. A mí és que Aronofsky m'ha agradat desde el principi i ja el veig amb bons ulls. I sí, la Portman està tan bé, que falten elogis per definir-la.
Puede que tenga algo en el fondo de Argento, pero nada más que en eso. Argento podría haber hecho esta película, con su mismo guión, y el resultado haber sido totalmente distinto: otra película (y eso sin desmerecer a Dario Argento que tiene cosas interesantes, pero, para mí, sin llegar a la altura de Aronofsky). Las formas no tienen nada que ver. Yo no le veo la serie B por ningún lado. Es un cuento de terror circunscrito en el mundo del ballet, de un lirismo y una fuerza dramática sobrecogedoras; lo cutre y el despropósito, no se lo termino de ver, aunque haya algunas licencias exageradas, o poco creíbles, como la del final: el doble, la sangre en el traje que no llega a traspasar cuando debería hacerlo… supongo que habría que preguntarle a un médico si puede o no brotar la sangre durante el tiempo que dura una de las coreografías teniendo un pedazo de cristal metido en la herida, tal vez si o tal vez no, pero eso es lo de menos, eso es una licencia para darle más intensidad y que se puede permitir perfectamente habiendo visto lo que es la peli, su tono y su climax.
De Hitchcock puede que beba algo más. De hecho tiene mucho más de Psicosis, en la manera de tratar la locura, mucho más personal, más íntima y de una manera sobrecogedora, que de cualquiera de las pelis de Argento. De De Palma no tengo mucho que decir, sólo que me parece una copia desafortunada de Hitchcock, aunque alguna de sus pelis esté más o menos bien. Un saludo, ricard.
Gràcies pels vostres comentaris.
Així m'agrada, que hi hagi polèmica!
Potser m'he passat de frenada qualificant-la de sèrie B. Vull aclarir que en cap moment he dit que em semblés una mala pel·lícula i m'ho vaig passar molt bé veient-la. Però, més enllà de la qualitat de les interpretacions i de l'habilitat del director, no em sembla un títol gaire profund; més aviat una idea enginyosa per a un film d'horror que recorda més a títols del gènere de segona fila que als films d'autor, tot i que és millor que molts d'aquests. Estic d'acord que Argento mai no hauria fet una pel·lícula tan reeixida; el director italià té coses molt genuïnes però em sembla incapaç de lligar una trama coherent. En canvi, Javi, crec que tractes injustament DePalma, que és molt més que una mala còpia de Hitchcock; hauré de dedicar-li algun post per aprofundir en aquesta idea. La llicència de la ferida en l'escena final també va preocupar força als meus acompanyants al cinema, però, com tu bé dius, només és això, una llicència que resulta útil en un dels finals més rodons del cinema recent.
A mi em va agradar molt!!!
segurament pel guió inquietant, per la història abrumadora, per els personatges castradors i que ofeguen, però sobre tot per la meravellosa i brutal ionterpretació de la Portman, ben merescuda l'estatueta per ella!!
petons
A mi no em va agradar gaire. Només el paper dels actors però em va decebre. Bona ressenya!
ricard, no lo puedo evitar. Para mí De Palma se queda en la superficie comparándolo con lo que es Hitchcock. Es evidente su influencia; la técnica visual es parecida y hay momentos en los que el estilo es prácticamente calcado; pero lo importante es el entorno en el que se manifiesta ese estilo. La envoltura es similar (pero sólo en algunas de sus pelis, precisamente las que me convencen menos:-Vestida para matar, Doble cuerpo, etc-), pero si rascas un poco, en De Palma sólo ves un juego excéntrico, un ejercicio de estilo con muy poca alma; en Hitchcock todo lo contrario.
De cualquier forma en De Palma me convencen pelis del tipo de Atrapado por su pasado, El precio del poder o Los intocables de Elliot Ness. Éstas son pelis entretenidas y no fuegos vacuos de artificio. Un saludo y espero no haberte molestado con mi opinión. Ciao, ricard.
PD: volveré a ver algunas de las pelis que en su momento no me gustaron de De Palma. Tal vez cambié en algunas cosas con el tiempo y ahora las sepa apreciar mejor... todo es cuestión de ponerse ;-)
Opino exactament el mateix que la Bargalloneta. És un film que té tots els ingredients que m'agraden: intriga, tensió, justes dosis de sexe i morbo i unes interpretacions (no només la de la Portman, sinó també les de Barbara Hershey o Winona Ryder) brutals. A mi em va recordar molt el cinema de De Palma, sobretot Carrie. També he de dir que em va recordar Showgirls en el tema de la rivalitat de les dues ballarines, però només en això, ja que en cap moment cau en el ridícul espantós en què queia el film de Verhoeven. Poètica i truculenta al mateix temps: per a mi, una petita joia.
Bé, si més no, hi ha unanimitat pel que fa a les interpretacions. Esperem que la maledicció de l'Òscar a la millor interpretació femenina no caigui sobre la Portman, darrerament molt present a la premsa: l'altra dia, opinava sobre el cas John Galliano des de la seva doble condició de model de Dior i jueva; ahir, un polític fatxa la criticava pel seu embaràs en estat de solteria (el pare és el coreògraf que la va assessorar a la pel·lícula, que té un nom ben curiós, atesa la seva feina: Benjamin Millepied).
Javi: ¿Cómo van a molestarme tus opiniones, que siempre son bienvenidas? Además, me has convencido de la oportunidad de un post (o una serie) sobre Brian DePalma, ahora un poco olvidado el pobre. Estoy de acuerdo en que no es Hitchcock pero las comparaciones siempre son odiosas. Si revisas su filmografía, no te olvides de "Corazones de hierro", una película que tiene mensaje además de estilo, dura y nada grandilocuente.
Bé, anirem a veure-la. Per cert, necessito el teu email per allò de Blogs, llibres i roses.
"ahir, un polític fatxa la criticava pel seu embaràs en estat de solteria"
Santa paciència...
"Esperem que la maledicció de l'Òscar a la millor interpretació femenina no caigui sobre la Portman". Jo també ho espero... No fa gaire també ho vaig estar comentant en un altre bloc.
Gràcies pel teu comentari, Mònica.
El teu bloc de cartells està molt bé; l'he afegit a la meva llista.
A mi em va agradar molt la pel·lícula i m'afegeixo als comentaris que en fa el Javi. Malgrat, com ja dieu, que hi ha algunes llicències que grinyolen crec que es trasllada a la pantalla de manera molt efectiva i suggerent l'errònia percepció que pateix la protagonista de la barrera entre realitat i ficció cada vegada més desdibuixada fins a ser inexistent. Tot veient la pel·lícula vaig passar-m'ho molt bé jugant a saber què existia i què s'imaginava la protagonista sense que el director em donés la mà explícitament a través d'matges evidents o que m'enganyés de manera matussera o que em fes desorientar per perdre'm del tot. Caminar (o ballar!) per aquesta línia tan etèria del conscient i l'inconscient que té la protagonista a través de les imatges crec que no és pas fàcil. I crec que l'Aronofsky se'n surt.
Imma, t'haig de donar la raó. Gràcies pel comentari.
Publica un comentari a l'entrada