dijous, 24 de març del 2011

BRIAN DE PALMA # 1: DE GODARD A HITCHCOCK

Als seus films underground protagonitzats per Robert De Niro, "Greetings" (1968) i "Hi, Mom!" (1970), Brian De Palma disserta sobre Vietnam i sobre la discriminació racial; però l'aspecte més interessant en ambdós films és l'obsessió sobre el tema del voyeurisme, que constituirà un dels eixos de la seva obra.

Una escena voyeur de "Greetings":



El personatge de Robert De Niro a "Greetings" és un voyeur compulsiu, que comença filmant una jove i acaba mirant una pel·lícula pornogràfica que li han venut pel carrer (de voyeur actiu a voyeur passiu).

A "Hi, mom!", el mateix personatge pretén convertir la seva afició en professió, i visita al que li havia venut la pel·lícula pornogràfica a "Greetings" perquè li produeixi un film que consistirà a filmar els veïns de l'edifici del davant. La idea i la seva plasmació en imatges remeten clarament a "La ventana indiscreta" (Alfred Hitchcock, 1954).

Els veïns que De Niro filma també fan servir càmeres per fotografiar o filmar el seu voltant (una hipèrbole també molt característica de De Palma).

El paio es lliga una de les veïnes del davant i deixa la càmera engegada i muntada en un trípode davant de la finestra del seu apartament perquè enregistri la relació amorosa que mantindran al pis d'ella. Però, en el moment crucial, la càmera es mou i acaba filmant el pis de sota, on un hippie despullat que prepara un espectacle titulat "Be black, baby" es pinta tot de negre. El productor cinematogràfic acomiada De Niro a causa d'aquest fracàs i ell decideix incorporar-se al repartiment de l'obra que preparen el hippie i una colla d'afroamericans, en què uns blancs viuran un seguit de vexacions per poder sentir-se negres; després d'ésser robats, apallissats i una d'elles mig violada, es mostren molt contents del resultat i anuncien que recomaran la performance als seus amics. Tota l'escena de la representació, en les escales d'un edifici, la veiem en blanc i negre a través d'un aparell de televisió i està filmada càmera en mà amb un to documental que recorda -salvant les distàncies- "REC".

El personatge de De Niro se sent proper als ideals revolucionaris dels seus nous amics afroamericans i compra un aparell de televisió per seguir en directe les seves activitats terroristes (novament, de voyeur actiu a voyeur passiu).



La cosa acaba com el rosari de l'aurora i, en el següent dels actes en què està dividit el film, trobem a De Niro convertit en el perfecte burgès: s'ha casat amb la veïna -que espera un fill-, treballa d'agent d'assegurances i discuteix sobre el color de la rentadora mentre llegeix el diari i fuma en pipa. Les escenes finals, però, mostraran un nou acte subversiu i, tot seguit, una enquesta televisiva en què De Niro es presenta com un ex-combatent de Vietnam d'idees reaccionàries que, curiosament, sembla anticipar el seu personatge a "Taxi Driver" (Martin Scorsese, 1976).

"Hermanas" (1973) és el seu primer film que podem considerar de gènere. Els protagonistes es coneixen durant la gravació d'un programa televisiu sobre els voyeurs. Danielle (Margot Kidder) resulta "culpable de voyeurisme", passa la nit amb l'altre participant al concurs i, l'endemà al matí, el mata, precisament amb el ganivet que va guanyar al concurs.

L'assassinat és contemplat per una periodista des de l'edifici del davant ("La ventana indiscreta"; la relació entre el voyeurisme i l'acte criminal), que cridarà a la policia però no arribarà a temps, la qual cosa De Palma ens explica recorrent a la pantalla dividida, un mètode que apareix en molts dels seus thrillers i que empra amb virtuosisme sorprenent.







"Hermanas" conté totes les obsessions que són característiques dels thrillers de De Palma; ja hem parlat del voyeurisme, però ara ho hem de fer també de:

- El doble: Danielle té (o tenia) una germana siamesa; les seves personalitats es confonen. En l'escena que hem reproduit, el mirall torna una imatge dividida del rostre de la protagonista: una idea brillant.
- El protagonista és víctima d'una manipulació.
- El protagonista és un monstre.
- Una mort innocent desencadena la trama.
- Impossibilitat de demostrar que s'ha comès un crim (la periodista fa caure accidentalment el pastís d'aniversari que conté la clau de l'enigma; finalment, descobreix la conspiració però és hipnotitzada i ho oblida tot).
- La mare repressora (en aquest cas, la de la periodista).

És cert que molts d'aquests aspectes formen part de l'argument de "Psicosis" i que tots els thrillers de De Palma comparteixen referències hitchcockianes; però considerar-lo un vulgar imitador o criticar la seva obra comparant-la amb la del mestre britànic és reduccionista i és injust; és com valorar el seu cinema només en funció del punt de partida. Per la mateixa regla de tres, hauríem de desqualificar tots els remakes de la història del cinema. De Palma no pretén ser Hitchcock; les referències cinèfiles dels seus films li resulten útils per a un discurs eminentment visual, doncs De Palma és un cineasta de formes i no d'idees, tot i que ell mateix s'equivoqui al respecte i consideri que els seus films realment interessants són aquells que tenen missatge de denúncia, com "Corazones de hierro", "La hoguera de las vanidades" o "Redacted" (si no ha insistit en aquesta línia és pel fracàs comercial dels tres títols esmentats).

Per a aquest post i els que seguiran sobre aquest director, m'ha estat de gran utilitat l'excel·lent estudi que apareix al llibre "50 años de cine norteamericano", de Bertrand Tavernier i Jean-Pierre Coursodon (Ediciones Akal, 1997).

6 comentaris:

Mario Salazar ha dit...

Me ha parecido una buena exposición sobre las intensiones cinematográficas de Brian de Palma, un director que muchos tienen por un gigante y otros por un mediocre disfrazado de éxito si me permites la alevosía en las palabras, para mí ni una ni la otra, tiene sus hitos como "Carlitos´s way" y "Scarface" pero tambien muchas películas que han pasado sin pena ni gloria. Por cierto me apunto las tres películas que mencionas en tu escrito, me has despertado la curiosidad implacable. Lo del voyerimo y la imitación de Hitchcock son gustos personales que no quitan mérito a su obra porque al final crea su propia concepción y eso aún fallando tiene valor. Un abrazo.

Mario.

ricard ha dit...

Pues coincidimos bastante en la valoración. Gracias por tu comentario.

Imma ha dit...

Has complert la promesa d'escriure sobre De Palma que vas fer arran dels diferents punts de vista que tu i el Javi teníeu sobre el director en els comentaris de "El cigne negre". I t'ho agraeixo moltíssim perquè amb aquest excel·lent post d'una banda m'has permès rebre molta informació nova i de l'altra m'has despertat el cuquet de conèixer millor De Palma. Una altra vegada, gràcies!

ricard ha dit...

No es mereixen. No et perdis les properes entrades sobre De Palma!

Javier Simpson ha dit...

Buen análisis del cine de De Palma. Pienso igual en muchas cosas, como que su cine es esencialmente visual, y el cine visual es el que más me llega: creo que es fundamental, por lo que a mi atañe, el elemento visual, el montaje y la labor del director a la hora de calificar una película. Es cierto que la puesta en escena en muchas pelis es importante, y mucho, pero ese aspecto lo veo más como algo relacionado con el teatro que con el cine, aunque el cine se apropie de él y lo amolde a su lenguaje. Supongo que un equilibrio entre lo visual y lo que es propiamente interpretación y puesta en escena (dirección artística incluida)es bueno en la mayoría de las ocasiones...eso no quita para que haya pelis que primen más lo visual (un ejemplo: Drácula de Coppola, otro ejemplo: Pi, fe en el caos de Aronofsky) y que sean excelentes, o que haya pelis que primen más la puesta en escena y las interpretaciones y sean también magníficas, un ejemplo: Alguien voló sobre el nido del cuco... que a lo que comento se añade un guión muy bueno... vaya rollo que he metido, y todo por querer decir que De Palma es un virtuoso de lo visual, pero que, por lo que he visto de él, no me convence del todo; el suyo me parece un cine mucho más aparente y artificial (o artificioso sonaría mejor, aunque creo que esa palabra no existe - en el diccionario-)que de contenido. Es como si quisiera ser brillante a cualquier costa, y eso no siempre resulta... de cualquier manera, tiene cosas que no están nada mal, como Los intocables, Carlito´s way (no está mal) o Scarface... en estas dos últimas me convence ese toque Scorsesiano que le da.

Un saludo, ricard, y buena entrada a pesar de mis discrepancias contigo. Hasta otra.

PD: eso sí, de esas dos pelis de las que hablas ni las he olido. Pues mira: esas dos me tiran porque en ocasiones las primeras obras de muchos directores son las más interesantes, y en tu comentario he leído cosas interesantes, como lo del tema del voyeurismo, y su relación con Hitch…

ricard ha dit...

Estamos de acuerdo, Javi, en que muchas veces las películas de De Palma resultan insuficientes. Y algunas son directamente malas. Pero, en cualquier caso, creo que es, en general, un director interesante. "Atrapado por su pasado" es una gran película, pero el conjunto de su obra de los setenta me parece muy sólido (o será que me lo parece por nostalgia setentera, a saber...).