diumenge, 20 de febrer de 2011

ELENA ANAYA, PERSEGUIDA PER LA TRAGÈDIA

A "Lucía y el sexo" (Julio Medem, 2000), Elena Anaya feia el personatge d'una cangur a qui se li moria un nadó.

En la següent col·laboració de l'actriu amb Julio Medem, "Habitación en Roma" (2010), ara en un paper protagonista, també arrossega un trauma originat per la desaparició d'un nen.

I a "Hierro" (Gabe Ibáñez, 2009) fa d'una mare que perd el fill en el trajecte en ferry cap a l'illa de "Hierro".

Conclusió: nens i Elena Anaya en un mateix film, senyal de mal rotllo.

En aquests títols, Anaya demostra les seves aptituds per fer de patidora, la qual cosa potser ha tingut en compte Almodóvar quan l'ha triada per protagonitzar "La piel que habito".

Sens dubte és una magnífica actriu, però a "Habitación en Roma" se la veu sobreactuada per contrast amb la bella Natasha Yarovenko, que ofereix una composició sorprenent, sòbria i interioritzada, el millor del film juntament amb la hipnòtica cançó de Russian Red "Loving Strangers". D'altra banda, el film no arriba a ser tan irregular com "Caótica Ana", tot i que bascula constantment entre el sublim i el ridícul; el guió no és cap cosa i la posada en escena tampoc no té el nivell d'anteriors treballs de Medem, tot i que cal destacar la bellesa d'alguns moments, com l'esmorzar a la terrassa de l'hotel, o la idea de fer que el film comenci i acabi amb un pla picat de les noies a l'exterior vist des de la finestra de l'habitació que acull la seva trobada, com si la cambra, convertida en el tercer personatge i principal de la història -que ho és-, les observés, delerosa o enyorada de la seva breu però intensa relació.

4 comentaris:

David Amorós ha dit...

Estic totalment d'acord en que la pel.lícula, que a mi m'agrada força, es mou entre el sublim i el ridícul, que és més regular que "caótica Ana", tot i que no té els moments de fascinació (ni de vergonya al.liena) de l'anterior film de Medem, que la guapa Yarovenko és una sorpresa agradable i que "Loving Strangers" és boníssima i sensual i dolça i tendre i mereixia el Goya que va guanyar Drexler pel prestigi que otorga donar-li (i a mi m'agrada Drexler). Això sí, no puc estar d'acord en la fluixa actuació d'Elena Anaya. Jo l'adoro i aquí també em sembla que està excepcional. Una abraçada.

ricard ha dit...

De fet, tampoc no penso que l'actuació d'Elena Anaya sigui fluixa; només pretenia amb el meu comentari emfatitzar la naturalitat de la Yarovenko.

Mònica Prieto ha dit...

Estic d'acord amb vosaltres, "Loving Strangers" és una cançó dolcíssima i tendre d'una cantant diferent en el panorama actual.
Per cert, millor no fer de fill de l'Elena Anaya en un film, per si un cas. ;)

ricard ha dit...

Gràcies pel teu comentari, Mònica. Benvinguda al bloc!