dissabte, 5 de febrer de 2011

EL ULTIMO TANGO EN PARIS

La mort de Maria Schneider ens ha agafat una mica per sorpresa, i ens porta el record de la mítica pel·lícula de Bernardo Bertolucci que va propiciar tants i tants viatges a Perpinyà durant la primera meitat de la dècada dels setanta.

M'imagino els burgesos catalans assistint a la sodomització de Maria Schneider a càrrec de Marlon Brando, divertits i bocabadats i sense entendre uns diàlegs encara més aspres i radicals que l'acte sexual enregistrat per la càmera de Vittorio Storaro: Brando renegant de la institució familiar, "temple dels bons ciutadans", eina per "inculcar la virtut als salvatges".

"El último tango en París" (1972) és la història d'un home desesperat. Paul (Brando) és un americà a París que ha perdut les arrels i també la seva ex-dona, que s'ha suïcidat. Casualment, coneix Jeanne (Schneider), una noia vint-i-cinc anys més jove que ell, amb qui inicia un seguit de trobades sexuals. Paul li prohibeix qualsevol informació sobre les seves circumstàncies personals, ni els seus noms, res que existeixi més enllà de les parets de l'apartament buit on es reuneixen per cardar. Entre orgasme i orgasme, Paul té temps, però, per recordar moments lamentables de la seva vida (diuen que Brando va improvisar més d'un monòleg i la pel·lícula li va servir per estalviar-se el psicoanalista). Finalment, ell s'adona que encara no és del tot mort, però que l'única cosa que el lliga al món és la seva precària relació amb la Jeanne. I ella? Bé, ella és una noia de bona família, que té un nòvio cinèfil (interpretat per Jean-Pierre Léaud, qui aporta el toc nouvelle vague), i que li agraden les aventures però els drames no tant.

Una història amb molta força que no és l'únic al·licient d'aquesta obra mestra. Tenim Brando, per descomptat, el mateix any que va protagonitzar "El padrino" i la resurrecció cinematogràfica més impactant del cinema de tots els temps. Tenim també la fotografia daurada del gran Storaro...



I una inspiradíssima banda sonora de Gato Barbieri:

Atenció al clip, que mostra l'escena d'obertura del film -magnífica, amb el pla picat sobre un Brando que és la imatge mateixa de la desesperació-, però també l'escena final. Si no voleu saber com acaba aquesta tragèdia moderna, podeu parar la reproducció en l'emblemàtic moment amb Brando i Schneider de cul a terra mostrant la seva nuesa.



Per acabar, l'escena del tango que dóna títol al film. La borratxera de Brando és tan patètica com dramàtica.

4 comentaris:

David Amorós Navarro ha dit...

Es una molt bona pel.lícula, d'aquestes tan denses que de vegades costa de veure. Vaig llegir aquest dies, arrel de la mort de la mort de Maria Schnider, que l'escena de la sodomització la va improvisar el bo de Marlon Brando i que se sentia com si l'haguèssin violat. No sé si has llegit alguna cosa al respecte. En fi, bona pel.licula i bon post. Molt interessant com sempre. Una abraçada

ricard ha dit...

He llegit això de la violació de la Schneider, i que les seves llàgrimes eren reals perquè no s'ho esperava. De tota manera, sí que devia saber de què anava l'escena... Si no, no hauria trobat estrany que hi hagués un paquet de mantega al terra del plató?

Javi ha dit...

y yo sin verla aún!! No hay perdón. Es Bertolucci, el autor de La luna y de Novecento! No sé a qué estoy esperando. Buena entrada, ricard

ricard ha dit...

Javi, tienes que poner remedio a eso.