divendres, 11 de febrer de 2011

127 HORAS


Després de "Buried" i ara amb "127 horas", de Danny Boyle, el repte consistent a fer una pel·lícula amb un personatge únic (o gairebé) immobilitzat per causa de força major en un espai minúscul, ja comença a semblar una moda. En aquest diguem-ne sub-gènere, un muntatge àgil i imaginatiu resulta essencial; i cal reconèixer que Boyle se'n surt prou bé, i gràcies a això, a una fotografia excel·lent i a una composició molt esforçada de James Franco, la història, basada en fets reals, de l'excursionista amb el braç agafat per una roca al fons d'un congost més estret que Doris Day, enmig d'un desert de Utah, sense poder avisar ningú perquè viatjava sense mòbil (avantatge del qual sí gaudia el protagonista de "Buried"), se segueix sense cansament. I això malgrat que la publicitat prèvia ens ha fet conèixer des de bon començament la solució al greu conflicte del protagonista (però jo continuaré fidel al meu costum de no espatllar-vos els finals).

El problema amb "127 horas" és que, a diferència de "Buried", no concorre un segon nivell de lectura. La peripècia és la que és, i les escenes oníriques o aquelles en què l'excursionista recorda alguns moments presumptament essencials de la vida que se li escapa entre els rocs, no tenen al meu parer el més mínim interès (malgrat la compareixença de Clémence Poesy); semblen respondre només al desig de Boyle de distreure'ns de l'espectacle forçosament àrid de Franco atrapat al fons del congost bevent-se els pixats a falta de begudes isotòniques. Boyle no vol -o no pot- fer un producte minoritari, i recorre sense vergonya aparent als efectismes i al morbo "gore" en la seqüència culminant. Vist l'èxit del film, la jugada li ha sortit bé, però haurà estat en detriment del rigor cinematogràfic.