dissabte, 12 de febrer de 2011

LA MOSQUITERA


La família disfuncional de "La mosquitera" (Agustí Vila, 2010) constitueix un retrat dels burgesos contemporanis deformat des d'una òptica surrealista. La influència de Buñuel és notable, sobretot en l'escena final, i la presència de Geraldine Chaplin ens pot fer pensar en el Saura dels setanta i els seus films críptics al voltant de grups familiars tancats sobre si mateixos.

Quan els membres del clan surten de la mosquitera només és per xuclar la sang o altres fluids corporals a éssers que, en certa mesura, consideren inferiors. Les seves relacions estan presidides per una violència no assumida i la incapacitat afectiva la supleixen omplint el pis d'animals, amb els quals els passa com amb les persones: miren de tractar-los amb cura i no poden evitar fer-los mal.

"La mosquitera" és un film estrany però suggerent, aspre i fascinant alhora. Pot provocar rebuig per la seva radicalitat però en cap cas indiferència.

3 comentaris:

David Amorós Navarro ha dit...

La mosquitera encara no l'he vist, així que prenc nota. M'encanten les pel.lícules que no deixen indiferent. Una abraçada.

Antoine Doinel ha dit...

No he visto de nada de la peli salvo las imagenes de la gala de los Goya que por cierto me alentaron a verla... Hace unos cuantos posts (en el de Canino más concretamente) le dije que haría por subir un extracto de The door inthe floor, si bien en esa ocasión le dije que era Jeff Daniels ahora le digo, tras revisar el comentario, que quise decir Jeff Bridges y que dicho fragmeento lo puede encontrar en mi humilde blog, saludos.

ricard ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris i, Antoine, no pateixis; per cert, la propera entrada serà "Gracias por el chocolate", a veure si acabo la sèrie sobre Chabrol, que la tenia un pèl deixada.