Amb ocasió del cinquantè aniversari de l'estrena a Nova York de "La naranja mecánica", Movistar + estrena un curiosíssim documental de Pedro González Bermúdez que porta per títol "La naranja prohibida" i que narra les vicissituds en la presentació de la pel·lícula a Espanya, l'any 1975, en el marc de la Seminci val·lisoletana. Narrat pel mateix Malcolm McDowell i amb nombrosos testimonis (Carmelo Romero, llavors director del Festival, i Vicente Molina Foix, entre d'altres), el film integra molts arguments interessants: parla, per descomptat, de la censura franquista i dels canvis en la societat espanyola dels anys setanta; també del perfeccionisme de Kubrick i el seu afany de controlar-ho tot; però l'aspecte potser més rellevant del documental és el contrast entre una joventut ansiosa d'accedir a la cultura per a qui "La naranja mecánica" era paradigma de la modernitat i el jovent actual de la mateixa ciutat de Valladolid, mirall de tot el jovent actual, desconeixedors de l'obra de Kubrick i del cinema del segle XX en general; a uns quants estudiants se'ls projecta la pel·lícula, que no havien vist mai, i opinen, tots ells, que avui dia seria difícil per no dir impossible que algú produís un títol tan brillant i alhora polèmic; i el més fotut és que tenen raó.
L'emissió del documental va anar acompanyada de la pel·lícula de Kubrick i també d'una curiosa producció espanyola del 1973, a què ja vam fer referència en el post dedicat a "La naranja mecánica": "Una gota de sangre para morir amando", d'Eloy de la Iglesia; les similituds són tan evidents i la qualitat tan relativa que algun espavilat la va rebatejar amb el títol de la "mandarina mecànica".
Conté referències al tractament expeditiu per erradicar la violència i a una societat futurista alienada, i les anades i vingudes d'una colla de brètols
que volen emular els
drugos imaginats per Burgess. Però, al cap i a la fi, això són adorns en un film escrit pel mateix De la Iglesia i José Luis Garci entre d'altres que barreja aquests elements futuristes i estètica pop més o menys copiats de Kubrick amb una trama criminal a l'estil del
giallo (el títol dóna alguna pista) amb més pretensions que interès real. Curiosament, Sue Lyon, la "Lolita" kubrickiana, encapçala el repartiment i competeix amb Chris Mitchum (fill d'en Robert) pel premi a la pitjor interpretació de la dècada dels setanta. També apareix Jean Sorel repetint el seu paper a "Belle de Jour": un metge obsessionat amb una rossa (Lyon) aparentment frígida.
6 comentaris:
Me ha hecho gracia lo de la mandarina mecánica, pero está muy bien traído.
Pues sí, y hasta vemos la novela Lolita como guiño a Sue Lyon. A pesar de ser un plagio nada soterrado aunque respetuoso de "La naranja mecánica", me cautivaron las perversas y letales andanzas de la enfermera. Por cierto, "La semana del asesino" es la obra maestra del director guipuzcoano.
Un abrazo.
Malgrat els seus defectes, la pel·lícula de Eloy de la Iglesia em va semblar una aproximació interessant a l'univers cinematogràfic creat per Kubrick.
Prenc bona nota d'aquest documental.
Una abraçada.
Trecce: En España siempre hemos tenido imaginación para los motes y ahí una prueba.
Pedro: Sí, "La semana del asesino" es mejor. Y ésta, en su momento debía tener su gracia.
Juan: El cert és que recull els aspectes més rellevants de la pel·lícula original, sobretot les referències a una societat anestesiada sotmesa a un govern autoritari.
Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.
Que tal Ricard!
Tengo pendiente ese documental. Te contare un pequeño detalle (igual ya lo mencione aquí o en otro blog, disculpa si me repito...) de cuando se estreno, yo era muy niño pero te juro que se me ha grabado a fuego en la memoria. Pasaba de la mano con mi madre por delante del cine donde se proyectaba, había una cola tremenda, mi madre me agarro con fuerza y acelero el paso, supongo que era consciente de la polémica que traía la película consigo y temía que se me pegase algo, vete tu a saber...jeje
Saludos!
Pues yo la vi bastante jovencillo, con quince años, cuando la estrenaron en versión original. Me encantó pero no me entraron ganas de pegar a nadie; creo que, al menos en España, la película fue más popular por su brillante puesta en escena que por su violencia, rápidamente superada por otros muchos títulos.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada