La primera és un biopic en clau de comèdia negra i la segona sembla un western -perquè transcorre en un ranxo de Montana el 1925- i és una història de ficció molt més reposada en les formes i les interpretacions. La primera no és una mala pel·lícula però tampoc no és el millor treball del seu director; "El poder del perro", en canvi, s'erigeix en una ferma candidata als premis grossos, Òscar inclòs, i és, sens dubte, el millor film de la directora d'"El piano" (aquí també surt un piano, per cert).
Però, ben mirat, les dues pel·lícules comparteixen un argument que havia fonamentat nombrosos melodrames quan aquest era un gènere més popular: una dona d'extracció social més aviat humil entra per raó de matrimoni a formar part d'una família benestant, ja siguin els Gucci o els Burbank, i, en ambdós casos, s'enfrontarà al menyspreu i al rebuig. A més, les famílies no estan gaire ben avingudes. I, més encara, tant els modistes italians com els ranxers americans representen una espècie en vies d'extinció. El film de Scott, en definitiva, narra la transformació d'una empresa familiar en un producte globalitzat, la substitució d'uns vincles de sang d'aparença aristocràtica pel vincle dels diners, més democràtic si es vol, també més immisericorde.
I els ranxers del film de Campion també pertanyen al passat i són víctimes dels seus prejudicis i les seves repressions, d'una concepció masclista del món que cal superar. Les ¿víctimes? són un noi efeminat que estudia medicina i una noia simpàtica que no sap alternar amb els amics pijos de Maurizio Gucci a les pistes d'esquí de Saint-Moritz; tots dos tindran una oportunitat per a la revenja i la realitat s'imposarà sobre les aparences.
Dos títols que concorren a les sales de cinema -i a la plataforma Netflix en el cas del film de Jane Campion- i que ofereixen interpretacions d'estils diversos però en general excel·lents: Adam Driver repeteix amb Scott, acompanyat per Al Pacino, Jeremy Irons, Jared Leto, Salma Hayek i una magnífica Lady Gaga; i Benedict Cumberbatch (extraordinari en el paper de l'ambigu Phil Burbank), Jesse Plemons, Kodi Smit-McPhee i Kirsten Dunst (en un paper secundari trobem la protagonista d'"Última noche en el Soho", Thomasin McKenzie). Amb tots aquests elements, s'omplien les sales els anys cinquanta i seixanta. Ara, si voleu veure una sala plena de veritat, heu d'anar a veure "Spider-Man: No Way Home" (és clar que també hi surt en Benedict Cumberbatch).
8 comentaris:
La verdad es que me llama poco la película sobre los Gucci.
Bueno, pero es de Ridley Scott.
Muy prolífico está Ridley Scott a sus 84 años. Pero bueno, ahí tenemos al incombustible Clint Eastwood.
Aquí, el hermano de Tony, nos presenta un clan familiar poco elegante en sus formas de actuar y mucho menos de matar. Pasable en cuanto a su labor desmitificadora de la alcurnia de la moda: estupidez, torpeza, ridiculez, engreimiento, grosería, manipulación... parece que eran las mayores cualidades del tal Paolo. Pero creo entender bien cómo levanto ese imperio.
Un abrazo.
Sí, el hombre no para.
Desde luego, para ser adalides de la moda, los Gucci eran más bien vulgares.
Un abrazo.
Que tal Ricard!
Me ha sorprendido el análisis conjunto de las dos películas, muy bueno. No he visto la de Scott, el recibimiento ha sido digamos tibio por parte de la critica y el publico. Tengo interés en ver el trabajo de Lady Gaga, al parecer se metió unos cuantos meses para trabajar el acento italiano, algo que el doblaje echara por tierra.
https://www.youtube.com/watch?v=KusgPBvPkA4
Siempre agradecido de tus sugerencias y opiniones.
Saludos!
Lady Gaga es lo mejor de la película. Aunque tampoco cabe desestimar el trabajo del muy camaleónico Jared Leto.
Saludos.
Ricard,
la peli no em va entusiasmar però em va sorprendre per a bé, una vegada més l´interpretació de Lady Gaga,..
Un abraç
Sí, la seva interpretació és el millor de la pel·lícula.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada