MONSIEUR VERDOUX

No fa gaire parlàvem d'"Un rey en Nueva York" i la presumpta (o no tan presumpta) decadència de Charles Chaplin en la seva etapa sonora.

Però això no ens ha de fer oblidar que l'actor-director té almenys dos films parlats que són sengles obres mestres. Després d'advertir al món sobre Adolf Hitler a "El gran dictador" (1940), Chaplin tornava a oferir un discurs sobre la banalitat del mal a "Monsieur Verdoux" (1947).

Els títols de crèdit avisen que es basa en una idea d'Orson Welles. Però això deu ser més aviat un problema de drets ja que el veritable inspirador del film fou un cas real, el del "barba-blava" Henri Désiré Landru, qui va dedicar la major part de la seva vida adulta a estafar i assassinar dones a qui la Primera Guerra Mundial havia deixat vídues; les seduïa i quan havia aconseguit que li cedissin el control de les seves petites fortunes, les esquarterava i cremava les restes a la xemeneia. Es van considerar provades onze morts però hom calcula que podien haver estat centenars. Landru fou executat a la guillotina l'any 1922. 

Chaplin, molt hàbilment, situa l'acció uns anys més tard per convertir la peripècia criminal del seu personatge en una paràbola sobre el capitalisme. Verdoux és, aparentment, un honrat pare de família; quan l'acomiaden després de trenta anys de treballar de caixer en un banc, simula haver trobat una nova feina que l'obliga a absentar-se llargues temporades, que aprofita per ensarronar -i casar-s'hi si convé- dones solitàries amb alguns estalvis; després d'estafar-les i matar-les, inverteix els seus guanys a la Borsa i la lucrativa activitat només es veurà interrompuda quan el sistema financer s'esfondri i Europa visqui la depressió econòmica i l'adveniment del feixisme (Hitler, Mussolini), presentat com una directa conseqüència del daltabaix econòmic (*).

Verdoux no es considera bo ni dolent sinó algú que vol sobreviure en un món pervers. Justifica els seus actes per aconseguir el benestar de la seva família i, en almenys una ocasió, es mostrarà clement: quan la jove solitària a qui vol fer provar un verí mostri la seva capacitat d'estimar sense esperar res a canvi, li perdonarà la vida. Altres dones no tindran tanta sort. Potser no la mereixen: Verdoux és un cínic assassí però les seves víctimes -de diversa extracció social- ens són presentades com a maleducades, lletges, ignorants i lúbriques. 

L'astut, elegant i seductor Monsieur Verdoux és, en certa manera i encara que sembli una paradoxa, una prolongació del vagabund Charlot: un supervivent que ignora la justícia dels homes i enfronta l'espectador amb les seves misèries. També ens ensarrona perquè oculta el seu discurs radical rere els somriures i les rialles. I és que "Monsieur Verdoux" és, malgrat tot, una comèdia. Una comèdia negríssima però comèdia al cap i a la fi. Conté els proverbials moments de trompades, ben dosificats, i una ironia en els diàlegs inèdita en el seu cinema per raons òbvies. El film és tan elegant com el seu personatge i no mostra mai directament els actes criminals, descrits de manera indirecta en les dues primeres escenes. El següent crim que (no) mostra transcorre entre la paròdia, el suspens i el terror, però finalitza en el moment que Verdoux -abans de matar- contempla una nit de lluna plena i recorda uns versos en veu alta.

En el seu film més complex i potser més complet, Chaplin adquireix la saviesa de Lubitsch. Hi ha molts moments impagables però ens conformarem a destacar aquells en què Verdoux compta els diners obtinguts amb la perícia del caixer que va ser un dia, o quan aconsegueix per fi entrar al domicili de la vídua rica, després de setmanes de declarar-li a distància el seu amor, i la confon amb la minyona primer i amb una amiga després. 

El seu cinisme només és comparable a la seva lucidesa i el tram final conté algunes de les línies més celebrades d'aquesta rotunda obra mestra: davant del tribunal que l'acaba de condemnar a mort, Verdoux declara que "com a assassí de masses només sóc un aprenent" i que a ell el titllen de criminal per unes quantes morts i a d'altres que n'han matat milers els declararan herois.

(*) Segons sembla, a pesar de la seva fama d'home d'esquerres, presumpte comunista, el cert és que Charles Chaplin era riquíssim i un hàbil usuari del sistema capitalista. Va invertir molts diners a la Borsa però, a diferència del seu personatge, va retirar els fons quan convenia i va ser dels pocs que no van quedar arruïnats després del Crack del 29.