PASSION

Després del retorn a la ficció amb "Sauve qui peut (la vie)", Godard s'interroga -una vegada més- sobre el fet cinematogràfic a "Passion" (1982).

Un realitzador polonès vol fer una pel·lícula i té seriosos problemes amb els productors perquè no incorpora l'actriu que volen ni una història. De fet, la pel·lícula dins de la pel·lícula no sembla altra cosa que una successió de tableaux vivants inspirats en quadres de Rembrandt, Goya, Ingres, El Greco o Delacroix. Amb l'ajuda del seu antic col·laborador Raoul Coutard, es pregunta sobre la llum mentre la càmera examina les figures en escena.

Els interrogants s'acumulen: Quin és el sentit del diàleg o del guió? En diversos moments, les veus dels personatges són silenciades mentre escoltem en off un diàleg que no manté una relació directa. O un personatge insta un altre a "dir la seva frase".

Isabelle Huppert fa de proletària i el recentment desaparegut Michel Piccoli d'empresari que tus constantment. Tant l'empleada com l'amant del seu cap (Hannah Schygulla) tenen una relació sentimental amb el director (Jerzy Radziwilowicz), però la problemàtica obrera queda difuminada, com si Godard expressés la seva dificultat per integrar un tema essencial en el seu pensament d'esquerres (Isabelle pregunta per què a les pel·lícules mai no es veu el treball a les fàbriques).

Enmig de tantes incerteses, es perfilen algunes figures d'estil parcialment presents en la seva obra dels seixanta i que tindran més protagonisme en els films que Godard dirigirà a continuació: molts plans a contrallum; plans generals molt llargs en què els personatges parlen, es mouen, entren i surten sense un sentit dramàtic gaire clar; moviment dels actors dins l'enquadrament similar a una dansa (o dansen directament); l'expressió de la gelosia o la insatisfacció amb violència i cops de puny.