dissabte, 23 de maig de 2020

TORNAR A COMENÇAR


Ja fa dies que José Luis Garci no retroba el favor del públic però, fidel als seus principis, insisteix en un cinema de cartró-pedra que mira al passat amb una nostàlgia impostada.

"El crack cero" (2019) és un exemple una mica patètic de la seva tendència a repetir ad nauseam els mateixos esquemes; en aquest cas, a més, recupera el personatge del detectiu Germán Areta, més jove que quan l'interpretava Alfredo Landa però amb els mateixos maldecaps, i situa la història en els dies de la mort de Franco, filmant en blanc i negre, tot plegat força gratuït. La boxa, el mus, el caràcter íntegre del protagonista i la seva mala llet quan cal, una intriga gairebé calcada a la de la primera entrega, rics corruptes i corruptors... Falta el final a Nova York però, a canvi, apareix Cayetana Guillén Cuervo fent de madam (sí, ja ho sé, no és el mateix).

Ens ha agradat una mica més la darrera pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen. Tot i que tampoc no resulta gaire original: "Madre" (2019) és la repetició del curt que dos anys abans li va valer un Goya i una nominació a l'Òscar amb un afegit de quasi dues hores que potser vol completar una història que ja tenia prou entitat. De fet, tot i que el llargmetratge no es pot entendre sense l'inici, penso que es tracta de dos productes independents. El curtmetratge és un esplèndid exercici de terror que narra en un pla-seqüència l'angoixa d'una mare que rep la trucada del seu fill petit que està sol en una platja del sud de França. La resta que ara ens arriba en el nou format, recupera el personatge de la mare deu anys més tard i, tot i que és el trauma descrit en el curt o la primera seqüència del llarg allò que motiva -en principi- l'atracció entre la protagonista (excel·lent Marta Nieto) i un adolescent francès més aviat repel·lent (de fet, com tots els francesos que apareixen, la qual cosa atorga al film un gran realisme), ja no ens trobem davant d'un thriller de terror sinó d'un drama romàntic gairebé letàrgic.

En definitiva, hauríem agraït més ritme a la continuació d'una història tan concisa com trepidant. Però és innegable que Sorogoyen sap aplicar la seva recepta dels objectius angulars i els plans-seqüència als lànguids exteriors del País Basc francès en què transcorre l'acció, i uneix a l'elegància visual una notable delicadesa emocional. En definitiva, "Madre" del 2019 té poc a veure amb el curt "Madre" del 2017 però no és pas una mala pel·lícula i resol força bé i fa creïble una història d'amor a contracorrent que, en mans d'un realitzador menys espavilat, hauria pogut caure en el ridícul.

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Totalment d'acord en els dos casos: a Garci, entestat a emular els seus mites cinèfils, li manca naturalitat (a banda que el seu cinema ha acabat esdevenint insofriblement mesetari i carrincló); en canvi Sorogoyen, net, per cert, del gran director Antonio del Amo, proposa una història si més no estimulant, ben narrada i amb una sensibilitat inusual en el cinema espanyol, que fa presagiar, després de la reeixida (i tan diferent, pel que fa al ritme) "El reino", una prometedora carrera.

Una abraçada

ricard ha dit...

Coincidim fins i tot en els adjectius. Ja havia qualificat alguna vegada el cinema de Garci de carrincló; mesetari era l'adjectiu que em faltava, gràcies.

Una abraçada.

Pedro Rodríguez ha dit...

"Madre" es la película que menos me ha convencido hasta la fecha de Rodrigo Sorogoyen, que creo que asume poco riesgo, oculta sus intenciones y da vueltas sobre una idea sin cruzar nunca la línea del tentador tabú.

Aceptable precuela, "El Crack Cero" se ve con simpatía y nostalgia, y actúa como cápsula del tiempo con una estética intencionadamente artificiosa, pero que sirve de ejercicio de cinefilia para los que ya sólo viven el cine desde un exilio interior.

Un abrazo.

ricard ha dit...

También me han gustado más las anteriores películas de Rodrigo Sorogoyen, aunque creo que ésta, con sus imperfecciones, demuestra su talla como cineasta. Quizás porque no se apoya en un argumento clásico; es más bien impresionista.

También vi la de Garci con (bastante relativo) interés. Sin embargo, creo que la fórmula se agotó con la película de 1981.

Un abrazo.