El primer film nord-americà d'Alfred Hitchcock era també una adaptació de la novel·lista Daphne du Maurier, una producció de David O. Selznick hàbilment dissenyada per ser un èxit popular. "Rebeca" (1940) ho tenia tot per rebentar la taquilla: una hàbil barreja de La Ventafocs, conte gòtic, melodrama i intriga criminal. Al nostre país, va ser tan popular la pel·lícula que va donar nom a una peça de roba, la jaqueta de punt que porta la protagonista quan coneix l'aristòcrata Maxim de Winter. La noia s'hi casa i se'n va a viure amb ell a Cornwall, a la imponent mansió que anomenen Manderley.
"Anit vaig somiar que tornava a Manderley" (ma mare, al cel sigui, carregava l'accent al final, convençuda que "soñé" i "manderlé" havien de rimar). Allà, la jove protagonista de qui mai no en sabrem el nom, pateix el record de la primera senyora de Winter, la Rebeca del títol, morta en un misteriós accident a la mar, i l'animadversió de la majordona, la sinistra senyora Danvers; i es pensa que el seu marit, que la deixa sola massa estona, tampoc no ha pogut oblidar una dona de qui tothom en destaca la seva bellesa.
Joan Fontaine, un pèl sobreactuada, representa prou bé en qualsevol cas el paper de jove innocent superada per un ambient advers i tenebrós, per l'ombra de la Rebeca. I la forma d'actuar, més continguda, de Laurence Olivier, afavoreix per contrast l'ambigüitat del seu personatge.
Tot i tractar-se d'un encàrrec, l'empremta de Hitchcock hi és present: Maxim de Winter és el sospitós que apareix sovint en les seves pel·lícules -ja sigui o no realment culpable-, i la Danvers seria una versió extrema de les sogres que turmenten les joves, tot i que, en aquest cas, no pretén defensar el marit sinó el record de la Rebeca, una obsessió que només podria explicar un lesbianisme reprimit. El sentit del suspens del mestre és present en la seqüència a Montecarlo, quan ella busca desesperadament Maxim per advertir-lo de la seva partida. Quan l'acció es trasllada a Manderley, el director accentua la il·luminació expressionista i aprofita els espais immensos de la mansió per destacar la indefensió i petitesa de la soferta protagonista. Per sort per al director, Selznick estava massa enfeinat amb "Lo que el viento se llevó" i li va deixar força via lliure, fins i tot per canviar el final: el productor volia que les flames del foc que crema la mansió s'alcessin cap al cel formant una enorme lletra erra; Hitchcock, amb encert evident, es va limitar a enfocar un coixí amb la inicial brodada.
4 comentaris:
La banda sonora de Franz Waxman, lleugerament wagneriana, contribueix a reforçar el to expressionista de la pel·lícula al que fas esment.
Ben vist. Gràcies per la teva aportació.
Una abraçada.
Cal destacar el "roba-escenes" de George Sanders, magnífic. Curiós aixó de l´escena final amb el coixí.
M´ha vingut a la memòria el "remake" que va fer Brian de Palma -"Fascinación" (1975)- a la seva etapa més hitchkoniana.
Salut!
Borgo.
Ma mare, que, com ja he dit, era una fan absoluta d'aquesta pel·lícula, sempre es referia a Sanders com "el primo favorito de Rebeca"; dubto que sapigués el nom de l'actor.
"Fascinación" és pot veure també com un remake de "Vértigo". I ara m'adono que "Vértigo" és en certa manera el revers de "Rebeca". En ambdúes pel·lícules, hi ha una obsessió amb una dona que ha mort (per cert, "Obsession" era el títol original del film de De Palma); però si a "Vértigo" Scottie vol que Judy es vesteixi com la Madeleine, a "Rebeca", en canvi, Maxim de Winter s'indigna en veure la seva esposa vestida amb la disfressa que habia lluït la primera dona.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada