Després de l'experiència del col·lectiu Dziga Vertov i del fracàs de "Tout va bien" (1972), Godard troba una nova musa i col·laboradora, Anne-Marie Miéville, amb qui comparteix la voluntat d'experimentar amb el llenguatge. Al llarg de la dècada dels setanta, treballen junts a "Numéro deux" (1975), "Comment ça va?", "Ici et ailleurs" (1976) o les sèries documentals per a la televisió "Six fois deux/Sur et sous la communication" (1976) i "France/tour/detour/deux/enfants" (1977).
No és fins el 1980 que Godard torna a la ficció més o menys argumental -un concepte sempre relatiu tractant-se d'ell- amb "Sauve qui peut (la vie)", però encara amb la col·laboració en el guió d'Anne-Marie Miéville (i del veterà Jean-Claude Carrière). Queda enrere l'acurada fotografia de Raoul Coutard basada en els colors primaris i Godard elabora un estil visual més sobri i realista, heretat de la seva experiència en el documental, però aprofitant els seus experiments amb el vídeo per manipular la cadència de les imatges, que pot detenir o alentir discrecionalment; i ho fa, sobretot, per destacar els esclats de violència entre uns personatges que no saben relacionar-se si no és a través de l'agressió i/o la humiliació. Paul (Jacques Dutronc) i Denise (Nathalie Baye) són una parella en descomposició; ella fuig cap al camp i passeja amb bicicleta i ell no la vol perdre però no vol deixar la ciutat; tampoc no vol deixar l'hotel on viu però es resisteix a vendre el pis que compartien i que ara vol comprar la prostituta que interpreta Isabelle Huppert. La connexió amb els treballs dels seixanta sembla evident: Denise i Paul tenen problemes similars als protagonistes d'"El desprecio" (Paul duu per cognom Godard, es dedica al cinema i fuma cigars com el director); la prostituta -i la seva germana, a qui introdueix en el negoci- recorda els personatges de "Vivre sa vie" o "Deux ou trois choses que je sais d'elle".
El film no ofereix certeses però proposa elements per al debat: l'oposició entre camp i ciutat (per cert, els paisatges són els de la Suïssa natal del director i la seva companya), la violència de gènere o les relacions de poder basades en el consum, amb seqüències molt explícites, tant les de garrotades com les viscudes per Isabelle en la seva feina (el directiu d'una empresa indica detalladament a un empleat seu i dues prostitutes com han d'interactuar durant una sessió de sexe de pagament i esclavatge laboral). I, no sabem si per la influència bunyueliana propiciada per la intervenció de Carrière en el guió, hi ha referències constants a la sodomia, zoofília, fins i tot l'incest i la pedofília, qüestions totes elles molt controvertides i que potser van contribuir a l'èxit inesperat de la proposta.
L'anècdota: En una de les escenes, Paul Godard fa una curta xerrada en un institut on es debat la relació entre cinema i vídeo. Estava prevista l'assistència de l'escriptora Marguerite Duras però ell decep els alumnes quan els diu que no entrarà; tampoc no la porta a la televisió, on Denise havia previst entrevistar-la. En qualsevol cas, sembla ser que l'autèntica Marguerite Duras estava efectivament present al costat de l'aula on dissertava Godard (Paul).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada