LA CHINOISE

L'any 1967, Jean-Luc Godard dirigeix "La chinoise", protagonitzada per la seva nova musa Anne Wiazemsky i per Jean-Pierre Léaud.

Aprofundeix en el trencament de la quarta paret, insistint en els moments en què els actors parlen a càmera responent les preguntes d'un hipotètic entrevistador, però va més enllà mostrant l'operador o la claqueta, de manera que "La Chinoise" és tant una pel·lícula com el document sobre el seu rodatge. De fet, els personatges es defineixen com a actors; tres nois i dues noies que conviuen en un apartament decorat amb els característics colors primaris; una de les noies ve de pagès i sembla representar la classe treballadora; els altres són estudiants que volen iniciar una revolució.

Coneixent la trajectòria de Godard i els seus acòlits, hem de pensar que potser es creien les bestieses que es diuen en una pel·lícula atapeïda de consignes a favor del marxisme-leninisme i que transcorre en un pis ple de llibres vermells. En qualsevol cas, hem de situar-nos en el context del moment: la Revolució Cultural de Mao Tse Tung era la notícia del dia i a les universitats ja es respirava un ambient pre-maig del 68. Els discursos i diàlegs densíssims aborden tot allò que preocupava els revolucionaris de saló: el revisionisme soviètic (confrontat amb els nous aires que arriben de la Xina), Vietnam i l'imperialisme ianqui, l'aburgesament del partit comunista francès... Finalment, la dialèctica entre un socialisme teòric i l'opció del terrorisme. Opció que debaten la Wiazemsky i un intel·lectual d'esquerres en un viatge en tren; el segon pregunta quin és el resultat que volen aconseguir posant bombes a les universitats. No hi ha una resposta; tot i que la noia recorda que unes quantes bombes van precedir la Revolució Russa del 17. Si més no, el film mostra la dificultat de dur a la pràctica tota aquesta ideologia revolucionària; i l'atemptat amb què conclou el film resulta una mica matusser.

De manera que Godard no oculta algunes contradiccions dels arguments revolucionaris. Tanmateix, inclou altres contradiccions que devien pesar en el seu ànim. Per què la crítica d'esquerres menyspreava "Johnny Guitar" -un dels seus títols de capçalera- només per ser americà? En definitiva, la dificultat d'encaixar la revolució seria una preocupació paral·lela al qüestionament dels models narratius tradicionals en un film que inclou les característiques insercions de textos i algunes imatges pop (dels còmics de la Marvel, per exemple), al costat d'altres imatges sobre Mao i la seva gent, la qual cosa pot no ser tan incongruent en una època en què Andy Warhol feia quadres amb l'efígie del mandatari xinès.