A "Madame de..." (1953), Max Ophüls torna a situar l'acció l'any 1900 (com a "Carta de una desconocida" o "La ronda") i usa i abusa de l'estètica fin-de-siècle per narrar els problemes amorosos d'una dama (Danielle Darrieux), esposa d'un general (Charles Boyer), que dedica el seu temps a anar a festes o al teatre, flirtejant amb qualsevol que porti pantalons, i a gastar sense mesura, fins a l'extrem d'haver d'empenyorar unes arracades que faran la volta al món per tornar a les seves orelles de mans d'un pretendent aristòcrata (només faltaria), amb els trets de Vittorio de Sica i de qui ella s'enamora perdudament.
El fet que se'ns oculti el cognom de la protagonista, senyora de..., pretén recalcar la seva condició de dona casada, possessió del seu marit tot i que no la posseeix gaire en realitat. Es tracta d'un film estrany, que comença com una opereta per convertir-se cap al final en una tragèdia amb duel incorporat. Els sentiments s'imposen a la superficialitat d'ambients i actituds mentre l'acció avança a un ritme vertiginós enmig d'espectaculars moviments de càmera, com en les escenes de ball entre Louise i el baró. A més d'elegància, Ophüls dota a la posada en escena de poesia, com quan ella trenca una carta i els trossos de paper es converteixen en neu que cau sobre el paisatge; sense oblidar l'el·líptic final.
2 comentaris:
L'elegància d'Ophüls, natural i gens afectada, ja la voldrien per a sí mateixos cineastes posteriors com l'Scorsese de "La edad de la inocencia" (1993).
Una abraçada,
Juan
Sens dubte, Ophüls hauria pogut fer una versió extraordinària de la novel·la d'Edith Wharton, que també tracta de sentiments enterrats sota una llosa de formes i aparences. Però a mi m'agrada moltíssim la pel·lícula de Scorsese. Penso que és difícil comparar ambdós cineastes i que el novaiorquès potser és menys elegant peró enèrgic com ningú.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada