En un post doble del 2010 vam fer un repàs necessàriament incomplet de les adaptacions cinematogràfiques i televisives de l'obra literària de Stephen King.
No vam incloure "Cementerio viviente" (Mary Lambert, 1989), potser perquè no l'he vista i també desconec l'original literari. Però ara he pogut veure el seu remake, titulat "Cementerio de animales" i dirigit el 2019 per Dennis Widmyer i Kevin Kolsch. Des d'un punt de vista cinematogràfic no té gaire interès; però l'argument -i, en definitiva, la idea de King- resulta força pertorbador.
El gènere de zombis ja juga amb la inquietud que provoca la resurrecció dels morts, una qüestió que, més enllà de referències bíbliques una mica superades, és desassossegadora en la mesura que implica el trencament d'una última frontera, la que separa vida i mort. A més, King no es talla un pèl quan mostra el dolor d'un pare que perd un fill (o filla, en aquest cas) de curta edat; i, com en el dilema al final de "La niebla", aquest dolor i, tal vegada, una perspectiva difuminada per l'horror, porten a una decisió finalment errònia perquè només convoca més horror afegit.
Estem, doncs, en el terreny del mal rotllo i dels finals terribles.
Per superar el mal tràngol, recomano un títol de culte realitzat a Nova Zelanda el 2014 per Taika Waititi i Jemaine Clement, i més recentment convertit en sèrie televisiva. "Lo que hacemos en las sombras" parteix d'una idea enginyosa: sota el format del reality televisiu, en la línia de "Jersey Shore" i similars, seguim el dia a dia d'uns companys de pis força simpàtics que són vampirs, amb les peculiaritats que això comporta. El film conté gags impagables, com la trobada amb els licantrops, o una sortida nocturna per Wellington durant la qual els no-morts no aconseguiran entrar en una discoteca de moda perquè només poden fer-ho si hom els convida, com mana la tradició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada