diumenge, 7 de maig del 2017

PATERSON


Al ja llarg catàleg de ciutats retratades per la càmera de Jim Jarmusch cal afegir ara Paterson, vila de Nova Jersey que, al film del mateix títol, recorre cada dia en l'autobús que condueix per guanyar-se les garrofes un noi que s'anomena com la seva ciutat -excel·lent Adam Driver-, poeta afeccionat que plasma en una llibreta odes a la seva estimada xicota (Golshifteh Farahani) i als petits grans descobriments d'una existència quotidiana potser rutinària però mai avorrida.

"Paterson" (2016) és el film més minimalista de Jarmusch i un dels més bells, una tendra mirada sobre les coses senzilles, amb algunes notes d'humor i ironia característiques del director però amb un missatge molt més optimista.

Cada dia quan surt a passejar el gos (el personatge estrella de la pel·lícula), Paterson aprofita per fer una cervesa al bar del barri, regentat per un bàrman tan impertorbable com els encarregats de l'hotel de "Mistery Train", afeccionat als escacs i a adornar les parets del local amb fotografies i retalls de diari sobre celebritats (Lou Costello) i altres esdeveniments locals, com el nomenament per part del club de noies adolescents de Paterson a Iggy Pop com a l'home més sexi del món. Es tracta d'una picadeta d'ull a un músic que havia col·laborat en films del director com "Cofee and Cigarettes" o "Dead Man" i a qui el director, en un any especialment prolífic de la seva carrera, homenatja al documental "Gimme Danger"; no pretenc opinar sobre si realment els Stooges van ser el millor grup de rock de la història però sí que són presentats per Jarmusch com la quinta essència de la puresa i la innocència, artistes insubornables que viuen i creen a la seva manera peculiar, prescindint de modes i de qualsevol interès econòmic. Vaja, com el Paterson de la pel·lícula de ficció.

4 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Es como el día de la marmota, siempre el mismo ritual, porque en esos planos reiterativos, en la reminiscencia e impresiones déjà vu se encuentra el latido de la vida, el embrujo profundo de las relaciones humanas, el poder los sentidos, la esencia del amor en su extracto más íntimo y perdurable. De la palabra hablada o escrita como cauce universal para servir de guía a los pensamientos y los sentimientos… y así encontrar la verdad en las cosas más simples y bellas. Un film excelente.

Parece que te estás trabajando a destajo para ponerte al día. Muy bien.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Jaja, hago lo que puedo.

Un abrazo.

Anònim ha dit...

Sembla un pel·lícula d'aquelles diferents que s'han de veure.

ricard ha dit...

Doncs sí, és tan insòlita com recomanable.