diumenge, 28 de maig del 2017

ERASERHEAD


L'estrena a Movistar + de la tercera temporada de "Twin Peaks"... vint-i-cinc anys després!, ens servirà d'excusa per iniciar un repàs a la carrera d'un dels directors contemporanis més originals i controvertits.

David Lynch també és pintor i músic. Un artista total i inclassificable que haurà deixat una petjada molt profunda en la seva faceta de realitzador cinematogràfic, més prolífica d'alló que pot semblar a primera vista si sumem als llargmetratges l'extensa llista de curts, produccions televisives i creacions en vídeo, ara més habituals després de la tèbia acollida d'"INLAND EMPIRE" (2006), una de les seves obres més radicals, que ja és dir.

Quan va dirigir, en condicions gairebé amateurs, "Eraserhead" (1976), ja havia signat diversos curtmetratges, més o menys experimentals i surrealistes, que van sorgir quasi com una prolongació de la seva obra pictòrica. El seu primer llarg, protagonitzat per l'actor fetitxe Jack Nance (*), participa del mateix to underground però té un argument que es pot resumir:

Un senyor una mica introvertit de pentinat impossible que viu en una ciutat en què només hi ha fàbriques, fum i parets de totxo vist coneix una noia rareta com ell. La noia queda embarassada, es casen i van a viure a un apartament d'una habitació amb vistes a una paret. El nadó té l'aparença d'un monstre i la convivència es veu greument alterada.

Angoixant i claustrofòbica, "Eraserhead" és allò més semblant a un malson que s'hagi filmat mai (en un blanc i negre d'arrel expressionista). Henry, el protagonista, viu aterrit entre les quatre parets de l'apartament i la companyia de l'estrany nadó, horrible però alhora indefens, necessitat d'un afecte que ell haurà de donar-li encara que impliqui endinsar-se més encara en la paranoia d'una situació quasi irreal. I és que, en un tret que defineix la majoria de les obres del realitzador, situa les accions en una mena de realitats paral·leles que, malgrat tot, encobreixen altres realitats encara més pertorbadores, a les quals es pot accedir a través d'una orella escapçada o d'una capsa misteriosa ("Terciopelo azul", "Mulholland Drive") o bé, com passa aquí, travessant el radiador fins descobrir al seu darrere un petit teatre en què una jove amb deformitats a les galtes canta la cançó "In heaven, everything's fine" (sort d'això); i el públic que no veiem assistir a la insòlita representació no deu quedar gaire satisfet i llança a la noia, en comptes de tomàquets, espermatozous gegants que van sent esclafats sobre l'escenari.

El treball sobre la banda sonora, feta de sons metàl·lics i reverberants, el disseny minimalista dels decorats i les constants fugues oníriques (somnis enmig del malson) arrodoneixen una proposta insòlita i genial, un dels films més radicals de la història que no feia preveure el relatiu èxit popular de la futura carrera de Lynch. L'aparició de Mel Brooks i la moda fugaç dels films en blanc i negre (gràcies, sobretot, a Woody Allen i el seu "Manhattan") van resultar providencials.

(*) La vida de Jack Nance sembla tan surrealista i terrorífica com els ambients de les pel·lícules que va interpretar a les ordres del seu amic David Lynch. Alcohòlic, va demanar consell per superar la seva addicció a Dennis Hopper quan va coincidir amb ell a "Terciopelo azul". Divorciat de Catherine Coulson (la Lady Tronc de "Twin Peaks") es va casar amb una actriu pornogràfica neboda de Dick Van Dyke una mica inestable; un dia, estava especialment deprimida i va dir-li per telèfon que si penjava l'aparell es penjaria ella; la mala sort va voler que una avaria tallés la comunicació i la noia va complir la seva tràgica promesa. Això va ser el 1991 i el 1996 Nance moria a Pasadena, amb poc més de cinquanta anys, a causa d'una baralla quan anava a comprar donuts (tot i que alguns diuen que això és una llegenda urbana).

4 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Como estudioso de Lynch, apuntaré varias curiosidades:

El “crepúsculo de los Dioses”, por la atmósfera en blanco y negro que tiene, es la única película que Lynch hizo ver al equipo antes de empezar a rodar.

Durante el largo rodaje, tuvieron que pararlo en varias ocasiones por motivos económicos y Lynch se dedicó a trabajos esporádicos como vender periódicos.

En 1974 se reanudó el proyecto, pero en condiciones más duras. Por aquella época Lynch, divorciado y sin hogar, vivió sin autorización en el cuarto de Henry Spencer.

En la historia del cine encontramos mejores óperas prima, pero ninguna más extraña.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Pues muy agradecido por tus aportaciones. Y no puedo estar más de acuerdo con tu consideración final.

Un abrazo.

Anònim ha dit...

Vaig intentar veure-la però la vaig deixar a mitges, la vaig trobar insofrible, de fet ni a la meitat vaig arribar.

ricard ha dit...

Doncs et vas perdre la part més fosca!!