dimecres, 3 de maig de 2017

JONATHAN DEMME HA MORT


Jonathan Demme era un realitzador eclèctic, una mica tot terreny. Format a les ordres de Roger Corman, es va estrenar en la direcció amb un exploit sobre presoneres de bon veure violades i torturades: "La cárcel caliente" (1974). El seu primer film més o menys seriós va ser el thriller hitchcockià "El eslabón del Niágara" (1979). Però va tardar a reincidir en el gènere, tret que considerem que "Algo salvaje" (1986) sigui un thriller; en qualsevol cas, es tracta del seu títol més interessant de la dècada dels vuitanta, una història romàntica i divertida sobre un home de negocis més aviat avorrit (Jeff Daniels) que introduirà l'aventura en la seva vida arran de la topada amb una sexi, guapíssima Melanie Griffith, noia de mal viure però de bon cor que l'arrossega al desastre i la violència en un seguit de peripècies que inclouran l'enfrontament amb el marit psicòpata que acaba de sortir de la presó, un espídic Ray Liotta (els afeccionats al gènere negre ja saben que els marits excarcerats sempre porten complicacions).


"Algo salvaje" va ser un èxit i Demme repetiria la fòrmula a "Casada con todos" (1988): una noia guapa i decidida (Michelle Pfeiffer), esposa d'un mafiós, complica l'existència d'un xicot enamoradís (Matthew Modine) en una barreja d'screwball comedy i gènere negre; amb la diferència que el noi és agent del FBI i sembla que hauria de tenir certa experiència en aquesta mena d'embolics.


Una agent del FBI atípica però més creïble és la protagonista del treball més celebrat del director, ara sí un thriller en tot regla, amb elements de cinema de terror. "El silencio de los corderos" (1991) adaptava per segona vegada al cinema (la primera va ser "Hunter", film de Michael Mann del 1986) les aventures del psiquiatra caníbal Hannibal Lecter, empresonat de per vida perquè tenia la dèria de menjar-se la gent, col·laborador més o menys interessat dels policies que intenten descobrir la identitat i el parador de l'anomenat "Buffalo Bill", un psicòpata que segresta noies i les assassina després d'arrancar-los la pell. Un argument recargolat -guió de Ted Tally sobre la novel·la de Thomas Harris- que funciona molt eficaçment recolzat en una direcció que combina una planificació funcional amb un muntatge molt astut -menció d'honor a les escenes de la fugida de Lecter i l'arribada de Clarice Starling a l'amagatall del dolent- i, sobretot, en la creació inoblidable d'Anthony Hopkins en el paper del psiquiatra caníbal, un individu tan pervers com intel·ligent, boig i alhora coherent, de gustos refinats, rendit a la perseverància de la protagonista femenina (Jodie Foster), amb qui juga a intercanviar les seves deduccions per informació íntima sobre el passat de la noia, que inclou un trauma causat pel sacrifici dels anyells del títol. La fotografia de Tak Fujimoto (col·laborador habitual de Demme) i una banda sonora esplèndida de Howard Shore arrodoneixen la proposta.


"El silencio de los corderos" va guanyar el primer Òscar per a un títol de terror. El següent treball de ficció de Demme ("Philadelphia", 1993) també jugava en la lliga dels premis però amb un génere més propici, el melodrama judicial; i posant sobre la taula els problemes de la sida i de l'homofòbia. Magnífics Tom Hanks i Denzel Washington en els papers de l'advocat homosexual acomiadat de la feina per una presumpta negligència i del picaplets que defensa el seu cas enfrontant-se al bufet dirigit per Jason Robards; Antonio Banderas, en un dels seus primers treballs als Estats Units, feia d'amant del protagonista. Hanks va guanyar l'Òscar i també la cançó de Bruce Springsteen.


Demme no va assolir mai més ni l'èxit ni el nivell d'aquests films però entre pel·lícules, documentals (molts sobre figures del món de la música) i treballs per a la televisió, no va parar fins a la seva mort.