dimarts, 25 d’abril del 2017

KIKA


Després de la seva millor etapa i de les seves millors pel·lícules ("La ley del deseo", "Mujeres al borde de un ataque de nervios"), Almodóvar acomiada Carmen Maura i adopta com a nova musa Victoria Abril, protagonista d'"Átame" (1989) i "Tacones lejanos" (1991) i amb un paper rellevant però secundari a "Kika" (1993), un títol considerat fallit de manera gairebé unànime, potser la seva pitjor obra, almenys fins a "Los amantes pasajeros" (2013).

Diuen que l'Almodóvar dels anys noranta tempteja una evolució del seu cinema que només es consolidarà amb l'èxit de "Todo sobre mi madre" (1999) -un film apreciable però, pel meu gust, una mica sobrevalorat-. I "Kika" se situa enmig d'aquest període de transició. En el fons, penso que es tracta d'una transició permanent cap a no sabem ben bé on que encara dura a dia d'avui.

En fi, és tan dolenta "Kika" com es va dir? És diferent d'altres films del director?

La resposta a la primera pregunta és sí i la resposta a la segona és no o no del tot.

Com a "Matador", Almodóvar combina la comèdia surrealista amb el thriller. Les trames paral·leles no són una novetat al seu cinema però a "Kika" li falta un epicentre narratiu. Hi ha la història de la mort de la mare d'en Ramón (Àlex Casanovas) i la sospita permanent sobre el personatge del padrastre, l'escriptor interpretat per Peter Coyote; hi ha el comentari malèvol sobre la televisió sensacionalista mitjançant el personatge d'Andrea Caracortada (Victoria Abril amb uns vestits impossibles dissenyats per Jean-Paul Gaultier passat de tripis), i aquí cal reconèixer que el director anticipa una realitat que ha acabat superant la mateixa ficció. Però, aleshores, què hi pinta la Kika del títol? Surt tota l'estona i, tanmateix, sembla només una excusa per introduir l'acudit salvatge de la violació a càrrec de l'actor porno Paul Bazo i, de passada, omplir el forat entre l'inici i el final de la trama policíaca, desenvolupada i resolta sense cap gràcia. Que Verónica Forqué encaixi en el paper de l'esposa ingènua i abnegada o que Rossy de Palma estigui esplèndida en el paper de minyona lesbiana no resol els problemes d'un film que avança sense nord i a batzegades i en què ni tan sols no funcionen els gags marca de la casa, com l'entrevista a càrrec de la mare de Pedro Almodóvar, massa gastat.

Alguns també han atribuït el desgavell a la tasca dels intèrprets masculins. Però penso que Àlex Casanovas fa el que pot amb un personatge patètic. No és el cas de Peter Coyote -qui venia de treballar a les ordres de Polanski a la genial "Lunas de hiel"-: aquí sembla que actuï sota els efectes d'alguna substància psicotròpica.