dissabte, 1 d’abril de 2017

EL HOMBRE TRANQUILO


"El hombre tranquilo" (1952) és un dels millors títols de John Ford i, per extensió, de la història del cinema.

Acompanyat de tres dels seus actors fetitxe (John Wayne, Victor McLaglen, Maureen O'Hara), Ford viatja a Irlanda per explicar la història de Sean Thornton, qui torna al seu país després de tota una vida als Estats Units amb la sana intenció de fer de pagès i festejar alguna bonica noia pèl-roja. Però topa amb Will Danaher, un individu indesitjable i garrepa que, per a més desgràcia, és el germà de la noia. Will no està disposat a lliurar el dot preceptiu pel casament, almenys de bon grat, i a Sean no li agrada la violència perquè arrossega un trauma de quan feia de boxejador a Amèrica; això fa que tothom -xicota inclosa- el prengui per un covard.

"El hombre tranquilo" té el to elegíac, malenconiós, de moltes de les obres del director. És la història d'un home que retroba els seus orígens, una forma de vida ancestral regida per uns codis primitus, ni pràctics ni lògics però que fonamenten la cohesió de la comunitat i que Ford contempla amb simpatia. La història d'amor entre Sean i Mary Kate és bella i, fins a cert punt, tràgica; els sentiments no s'expressen amb paraules sinó, com és habitual en els films del director, mitjançant gestos i mirades, i amb la metafòrica intervenció dels elements de la naturalesa, l'aigua, el foc o el vent. Amb tot, hauríem de definir el film com una comèdia; però una comèdia fordiana, que és l'antítesi de les insípides comèdies romàntiques que ens arriben any rere any de l'altra banda de l'Atlàntic. Avui, "El hombre tranquilo" seria acusada de políticament incorrecta quan és bàsicament apassionada i, alhora, tremendament divertida; i sí, pot resultar xocant veure com Sean arrossega Mary literalment per terra sense que ella s'enfadi, ans al contrari, o com resol els problemes amb el seu cunyat a cops de puny; però tot ben regat amb gerres de cervesa negra i galledes d'aigua que ajuden a mantenir els ànims dels adversaris i dels vilatans que celebren la baralla com allò que és: una festa.

El vent, la pluja...