divendres, 7 d’abril de 2017

EL BAR


A "Mi gran noche" (2015), els personatges estaven tancats en un plató televisiu. Aquí, com anuncia el títol, es troben reclosos en un bar. No revelarem els motius per no espatllar l'efecte sorpresa; ens limitarem a constatar que el darrer film d'Álex de la Iglesia viatja -com tots els seus- de l'humor castís al terror i que torna a oferir un retrat molt negre de la naturalesa humana. Les rates de les clavegueres que ocupen el darrer tram del film són una bona metàfora de l'egoisme dels personatges, enfrontats a una situació límit que bé podria haver estat l'argument d'un episodi de "La dimensió desconeguda", allargat si es vol tot i que això no sembla un problema per a De la Iglesia i el seu guionista Jorge Guerricaechevarría, que saben mantenir la tensió, combinada amb alguna rialla, fins al final catàrtic i inquietant.

4 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Em va agradar més la primera meitat, recordava una mica a aquella genial escena dels clients d´un bar a "Los pájaros" de Hitchcock. Després quan baixen al soterrani trobo que s´allarga massa. De la Iglesia és un director que no sol arribar gaire bé al final de les seves pel.lícules encara que aquesta és molt millor que l´anterior.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

Veig que coincideixes amb la majoria de crítics. A mi, en canvi, em va fallar l'efecte sorpresa de la primera meitat: juga amb un misteri inexistent des dels títols de crèdit (potser també havia llegit alguna ressenya poc discreta).

Salut!

Pedro Rodríguez ha dit...

De la Iglesia no dedica mucho tiempo al perfil de los personajes, ¿para qué? Cuatro pinceladas son más que suficientes para definir de manera eficaz al arquetípico y heterogéneo grupo. Porque lo que aquí se traga una pestilente cloaca es el concepto de lo políticamente correcto, las miserias cotidianas que nos asisten y las mentiras con las que nos engañamos todos los días para sobrevivir, para sentirnos integrados en cualquier comunidad de mierda que, en cualquier caso, siempre conspira a nuestras espaldas.

Un abrazo.

ricard ha dit...

También algunos críticos se han quejado de eso, de que De la Iglesia no dedique mucho tiempo a definir a sus personajes. Lo cual me parece un tanto absurdo, pues todos son perfectamente identificables; además, como muy bien dices, se trata de hablar de las miserias cotidianas y las mentiras que nos imponen o nos imponemos en un ejercicio de supervivencia que la película presenta en clave metafórica a través del "mcguffin" de las jeringuillas.

Un abrazo.