diumenge, 23 d’abril del 2017

CANCIONES PARA DESPUÉS DE UNA GUERRA


Després de "Nueve cartas a Berta", Basilio Martín Patino va dirigir "Del amor y otras soledades" (1969). El film, protagonitzat per Lucía Bosé i Carlos Estrada, se centra en la crisi d'un matrimoni burgès. Però, de fet, vol parlar de moltes coses, sobretot dels canvis experimentats per la societat espanyola en un moment veritablement crucial. Aquesta ambició propicia molts dels defectes d'un títol afectat d'excés de didactisme (palès en les reunions que manté l'esposa amb la psicòloga interpretada per... Maria Aurèlia Capmany!) i que força diàlegs i situacions. Tanmateix, trobem molts aspectes curiosos i interessants:

- Com dèiem, les escenes a ca la psicòloga són en excés didàctiques. Però inclouen unes reflexions al voltant de la sexualitat femenina sorprenents en un títol del 1969.

- La crisi de parella sembla originar-se en el masclisme del marit, qui no veu clar que la dona treballi, encara que sigui jugant a fer d'artista amb els seus amics progres. Però és ella qui pertany a una família conservadora, pare militar inclòs. El marit, en canvi, és fill d'uns pagesos molt pobres, economista i executiu d'èxit que ha assolit la seva posició gràcies a l'esforç i que, ideològicament, sembla equidistant entre l'univers capitalista que l'acull i uns ideals més progressistes que potser tenia en la seva joventut; en aquest sentit, la trobada amb el seu antic alumne és força reveladora. Podria ser que Alejandro fos una versió adulta del dubitatiu Lorenzo de "Nueve cartas a Berta" i novament un alter ego del director, anarquista nascut en una família molt conservadora i amb dos germans capellans. Per cert, els capellans i monges que surten a "Del amor y otras soledades" resulten molt comprensius i moderns.

- El film recull novament influències del cinema europeu, ja sigui Antonioni o l'univers pop de Jean-Luc Godard, i retrata una societat marcada pel passat en què irromp una intel·lectualitat que vol refer-ho tot. El film inclou cameos prou curiosos: la icona popular Marisol o els pintors abstractes Manolo Millares i Eusebio Sempere. Per no parlar de l'esmentada Maria Aurèlia Capmany i el seu discurs feminista o la presència de Joaquim Jordà, de l'Escola de Barcelona, fent d'ell mateix.

- Però si la protagonista femenina que centra la història és vista amb certa condescendència, la ironia és encara més evident en el retrat del seu amic artista, un vividor que només vol endur-se-la al llit.

- Els contrastos de la societat espanyola del moment es mostren també mitjançant l'oposició entre la casa dels pares a Madrid o la residència campestre dels amics de la parella i el xalet moderníssim dels afores on s'acaben d'instal·lar o l'estudi de l'artista progre, situat en un gratacels de concepció avantguardista.

Aquest film tan ambiciós com irregular va ser un fracàs absolut. Malgrat tot, Patino no renunciava a parlar dels contrastos i les contradiccions d'un país endarrerit i marcat per la Guerra Civil i va provar una fórmula radicalment innovadora que, aquesta vegada sí, va constituir un gran èxit, tot i que va haver d'esperar cinc anys per veure estrenada "Canciones para después de una guerra" (al post sobre "Nueve cartas a Berta" la vam datar en funció de la seva estrena el 1976 però en realitat és una realització del 1971). Era ingenu pensar que el franquisme permetria que vegés la llum aquest experiment que aglutina imatges de la postguerra espanyola, algunes molt colpidores, i les acompanya de les cançons que van ser populars en aquells anys, les quals, molt lluny de ser un comentari innocu, aporten una dimensió crítica i irònica. I molta emoció.

2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Ei, company!

Veig que coincidim força, tant en les nostres apreciacions sobre el film com en gustos cinèfils en general.

Per cert: has vist "Libre te quiero", el documental que Martín Patino va rodar el 2012 amb motiu del 15M?

Enhorabona pel blog i fins aviat.
JUAN

ricard ha dit...

Sí que sembla que coincidim i que ens agrada el cicle de cinema espanyol de la 2.

No he vist el documental del 15M, potser ho hauré de resoldre, tot i que em penso que mai no podré assolir el teu ritme de veure pel·lícules.

Gràcies i fins aviat.