divendres, 24 de febrer del 2017

MISTERY TRAIN


"Mistery Train" (1989) i la gairebé consecutiva "Noche en la Tierra" (1991), tenen diversos punts en comú, de manera que es podrien considerar un díptic en la filmografia de Jim Jarmusch: la mateixa estructura episòdica i la coincidència dels diversos relats en el temps. També comparteixen el to de comèdia surrealista i la prevalença del retrat de personatges pintorescos sobre els arguments, més aviat irrellevants.

La diferència entre ambdós títols és que, si "Noche en la Tierra" ens portava a diversos indrets del món (Los Angeles, Nova York, París, Roma, Helsinki), els tres episodis que integren "Mistery Train" transcorren a la ciutat de Memphis (Tennessee), un escenari tan depauperat com el de la ciutat de Detroit a "Sólo los amantes sobreviven" (no he visitat el lloc on va néixer Elvis Presley però les referències d'altres viatgers coincideixen amb la imatge decadent transmesa pel film de Jarmusch).

Una jove parella de turistes japonesos i una noia italiana interpretada per Nicoletta Braschi, esposa i musa de Roberto Benigni (un habitual de la primera època del director nord-americà) formen part de la clientela internacional de l'hotel miserable en què acaben pernoctant tots els personatges. Entre la fauna autòctona, la xicota d'un britànic a qui anomenen Elvis, el seu germà -un barber amb els trets de Steve Buscemi-, un afroamericà que no entén la passió que senten alguns per la mítica sèrie de televisió "Perdidos en el espacio", i el mateix Elvis, l'anglès afincat a Memphis que combat el desamor disparant al dependent d'una licoreria. Menció d'honor al grum i al conserge de l'establiment, que observen impertèrrits les anades i vingudes dels seus clients.

4 comentaris:

miquel zueras ha dit...

I tant! El noi que s´en diu Will Robinson... Danger, Will Robinson! M´encanta aquesta pel.lícula, i especialment el grum de l´hotel i l´altre home de la recepció. Bonissim! Em sembla recordar que la noia japonessa li dona una pruna de propina.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

Efectivament, una pruna japonesa.

Salut!

Pedro Rodríguez ha dit...

Yo que presumo de haber visto la filmografía completa de Jarmusch, te recomendé su última y magnífica película, "Paterson" -reseñada en mi blog-, tal vez su mejor obra junto a "Bajo el peso de la ley". De la tan ingeniosa como surrealista "Mistery train" me gusta la historia peripatética de la mujer y el cadáver de su marido. Tengo debilifad por este outsider cuyo desarraigo está cercano al más puro romanticismo.

Por cierto, escrito está en mi blog, aposté por "Moonlight" como mi favorita para el Oscar y a pesar del fiasco, del final alternativo y nada previsible...

Un abrazo.

ricard ha dit...

No he visto todavía "Paterson" pero caerá seguro.

Nunca hago apuestas sobre los Oscar porque tiendo a equivocarme. Y este año no había visto casi ninguna de las que optaban, ni siquiera la premiada (vi "La La Land" pero creo que ya no vale).

Un abrazo.