dimecres, 8 de febrer de 2017

M. NIGHT SHYAMALAN: ETAPA DAURADA

Com vaig advertir, faré un petit repàs (que els pot ser útil a les noves generacions) de la millor etapa de la filmografia del director nord-americà d'origen hindú M. Night Shyamalan.


Reconec que no puc valorar -perquè no he vist- les seves primeres pel·lícules, pel que sembla de caire autobiogràfic: "Praying with Anger" (1992) i "Los primeros amigos" (1998). Jo el vaig descobrir, com molta gent, a "El sexto sentido" (1999), pel·lícula que vaig anar a veure sense referències prèvies, guiant-me exclusivament pel cartell i pensant que seria un vehicle d'acció a major glòria del seu protagonista, Bruce Willis, amb elements parapsicològics per donar color. I em trobo amb un drama de terror absolut sobre un nen que té la pega de contactar amb els morts, sobretot aquells que no reposen després d'haver patit una mort violenta i injusta. Haley Joel Osment pronunciava la històrica frase "de vegades, veig morts", i es va fer famós de la nit al dia per aquest paper. Bruce Willis era el seu psicòleg i guardià del seu secret. No hi ha escenes d'acció i, en canvi, una posada en escena inusualment reposada i elegant, una atmosfera malencònica, quasi onírica, potenciada pels escenaris de Filadèlfia a la tardor. Willis és, sens dubte, l'heroi; però la seva heroïcitat es limita a patir estoicament el silenci dels seus éssers estimats, a portar amb elegància uns vestis grisos austers i escoltar amb professionalitat i simpatia les confessions del seu petit pacient, a qui ajudarà a treure alguna utilitat d'un poder que pot ser també una maledicció i que propicia moments terrorífics, però terrorífics de veritat (les aparicions dels fantasmes). Tot i que són dos títols molt diferents, els carrers encatifats amb les fulles caigudes dels arbres, el protagonisme d'un nen que potser pateix esquizofrènia, la irrupció d'allò sobrenatural en un context realista, remeten a un altre clàssic del terror modern com fou "El exorcista".


Shyamalan combina la sobrietat amb un sentit del suspens excepcional i condueix l'espectador entre ensurts i incerteses cap a un final que és sorprenent i alhora d'una lògica impecable i implacable, un gir de guió ja famós però que evito revelar per si algun despistat encara no ha vist la pel·lícula o conegut l'espòiler.


Shyamalan torna a treballar amb Bruce Willis a "El protegido" (2000). Aquí sí que és un heroi autèntic. De fet, un superheroi. Com els dels còmics que venen a la botiga "Edició Limitada" que regenta Elijah Price (Samuel L. Jackson), afectat d'una malaltia genètica que fa que els seus ossos es trenquin a la primera de canvi, com si fossin de vidre. Allò que fa original aquest títol és que presenta la transformació en superheroi d'una persona en principi normal des d'una perspectiva realista (el tractament torna a ser d'una gran sobrietat, amb escenes de suspens però sense les lluites i moments espectaculars que sovintegen en el gènere); tanmateix, però, amb una visió cosmogònica: l'heroi ho és perquè l'equilibri de les coses demana que ho sigui i que existeixi, com també ha d'existir un antagonista que origini el mal, en ambdós casos independentment que les dues actituds (fer el bé o fer el mal) constitueixin una càrrega.

Un fet tràgic en l'inici d'aquests dos títols obre un interrogant que es resoldrà al llarg del film o en el seu desenllaç. A "Señales" (2002), la tragèdia és mostrada mitjançant successius flash-backs i, com també passa a "Múltiple", és la causa d'un trauma que persegueix el protagonista, aquí un pastor protestant (Mel Gibson) que ha perdut la fe com a conseqüència i viu en una granja amb els seus dos fills i el seu germà (Joaquin Phoenix).


"Señales" és una altra aproximació original a una variant del gènere fantàstic. Després del film de fantasmes i del film de superherois, ara ens trobem amb una invasió alienígena, presentada igualmente amb una gran sobrietat. De fet, no hi ha cap escena espectacular, res que ens faci recordar "Independence Day". Els protagonistes viuen aïllats enmig de camps de blat de moro i veuen com es desenvolupen els fets a través de la televisió. I el moment més terrorífic vist a la pantalla petita és un video domèstic en què apareix un home de color verd al costat d'una casa on se celebra una festa d'aniversari; tan minimalista com eficaç. Després, la pantalla sense senyal és més eloqüent que qualsevol imatge de Nova York en flames o similar.

Shyamalan, com el millor Jacques Tourneur, suggereix sense mostrar, o mostrant molt poc, com en un altre moment terrorífic en què la imatge de l'extraterrestre apareix fugaçment sobre la fulla d'un ganivet que reflecteix allò que s'oculta rere una porta tancada. Finalment, els invasors assetgen els protagonistes en un sòtan a les fosques.

La mirada del director en els tres films és tremendament original; la posada en escena progressivament depurada, finalment amb predilecció pels primers plans frontals.

No s'acaba aquí la seva etapa d'or. "El bosque" és també un títol excel·lent, novament un drama de terror molt original i amb sorpresa. No m'allargo perquè ja en vaig parlar al post dedicat a "La bruja". "La joven del agua" (2006) i "El incidente" (2008) són també dos contes amb elements fantàstics, una mica redundants, interessants i amb moments molt inspirats però lluny de la contundència dels quatre títols anteriors.

2 comentaris:

TRoyaNa ha dit...

Ricard,
per a mi la millor d´aquest director és "El sexto sentido",he vist d´ell totes però des del meu punt de vista,cap arriba a ser tan redona,encara que "El bosque" em va interesar per que té de trasfond filosòfic analizant el rol de la por a la societat,als grups amb la finalitat de ser manipulats i controlats.

Un abraç

ricard ha dit...

Ara mateix, voto per "Señales". "El bosque" em va impactar molt, sobretot el final sorpresa. Però probablement serà "El sexto sentido" la que millor resistirà el pas del temps i acabaré donant-te la raó.

Una abraçada.