dimecres, 1 de març de 2017

JUSTÍCIA


La justícia és ara mateix un dels temes predilectes a les tertúlies i a les xarxes socials. No vull contribuir a l'enrenou al voltant d'uns assumptes controvertits sobre els quals hom discuteix alegrement sense conèixer-ne els detalls ni el funcionament del sistema judicial espanyol i sempre des del prejudici, la qual cosa no garanteix un dictamen equànime. Amb això no vull dir que no comprengui la perplexitat generada per algunes decisions judicials que voregen el surrealisme.

Si trec el tema és perquè em serveix d'excusa per parlar de cinema judicial, un gènere en què els nord-americans sempre han jugat amb avantatge, tota vegada que la presència en els seus plets del jurat i la llibertat de moviments -en sentit literal- dels lletrats atorguen més atractiu a la posada en escena que si es tractés de judicis a l'Estat Espanyol, amb tots els actors asseguts i encarcarats, vestits austerament de color negre (tampoc no són gaire fotogèniques les perruques als judicis anglesos, que només funcionen al cinema quan l'advocat és en Charles Laughton).

Tot i que la primera de les pel·lícules que vull comentar no mostra un judici amb l'advocat defensor gesticulant a l'estrada sinó la seva fase última, la deliberació del jurat, i dotze senyors amb aspecte abatut que xerren al voltant d'una taula en un espai claustrofòbic.

Sidney Lumet, realitzador de l'anomenada generació de la televisió, adapta, per a la seva òpera prima "Doce hombres sin piedad" (1957), un llibret televisiu francament brillant al voltant dels membres d'un jurat que acaben de presenciar el judici a un jove acusat de matar el seu pare. Sembla que les proves són clares i tothom està d'acord en un veredicte de culpabilitat -que implicarà la pena de mort-. Tothom menys un dels jurats (Henry Fonda), el qual té algun dubte raonable i dedicarà les hores següents a convèncer els seus companys que les proves poden no ser tan definitives i que hauria de prevaldre la presumpció d'innocència. Haurà de lluitar contra la incomprensió inicial i la incomoditat dels altres membres del jurat i, sobretot, contra els prejudicis, que pesen més que la raó, com resulta evident en el final centrat en el personatge interpretat per Lee J. Cobb.

Lumet salva la teatralitat de la proposta amb una perícia insòlita en un debutant. Educat a la televisió i forçat pel llibret, fonamenta la narració en el primer pla, però amb una concepció global específicament cinematogràfica i assolint una gran expressivitat, de manera que les imatges subratllen amb eficàcia els caràcters dels personatges i els conflictes interns i externs que els genera la seva responsabilitat.

En qualsevol cas, el mèrit principal radica en el missatge del film, que potser caldria projectar abans de les tertúlies televisives per recordar que tot és relatiu i que la culpabilitat cal demostrar-la més enllà del dubte raonable.

A més, el film de Lumet destaca la importància del jurat en el sistema judicial (nord-americà). És significatiu que els personatges no tenen nom i cognoms i sempre els coneixem pel seu ordinal en el conjunt de dotze: quan un home entra a formar part d'un jurat, ja no és un individu sinó part d'una institució que funciona amb autonomia i, en la mesura que això sigui possible, amb independència.

Molts anys més tard, el 1982 per ser exactes, Sidney Lumet dirigeix un altre film de judicis que serà també un dels títols cabdals en la seva filmografia extensa i més aviat irregular. "Veredicto final", malgrat el títol, no se centra en la figura del jurat sinó en un advocat alcohòlic (immens Paul Newman) enfrontat a un dilema terrible: la seva vida personal i professional s'ha esfondrat; el seu soci i amic (Jack Warden) li aconsegueix un cas de presumpta negligència mèdica que ha convertit una persona jove en un vegetal i que hauria de resoldre's fàcilment mitjançant una indemnització: diner fàcil per a l'advocat i per als familiars de la víctima. Però, tot i que li posen a les mans un xec de més de 200.000 dòlars, l'advocat Frank Galvin, contra el criteri del soci i dels clients, fins i tot contra la lògica de les coses, decideix refusar l'acord i acceptar el risc d'anar a judici. El demandat és un hospital de l'Esglèsia Catòlica i disposa per a la seva defensa d'un dels millors bufets de la ciutat, capitanejat per James Mason.

La sòbria direcció de Lumet és modèlica. En l'inici del film, veiem Galvin esmorzar a la barra d'un bar un ou dur regat amb cervesa i whisky mentre s'esbaralla amb un pinball; d'aquesta manera tan senzilla i directa queda evidenciada la decadència i fragilitat del protagonista. L'escena nocturna a l'hospital o el final amb Galvin pensatiu mentre sona el telèfon reiteradament són altres exemples de la concisió narrativa que caracteritza el millor cinema nord-americà.

Però, com passava a "Doce hombres sin piedad", el guió, signat per David Mamet, també és extraordinari. Més enllà de l'anècdota argumental, el film parla de la manera com el sistema engoleix els individus i els mecanismes del poder anihilen la justícia. Però la figura del jurat adquireix relleu en la solució final, precedida d'un al·legat de l'advocat interpretat per Paul Newman que passarà als annals, un al·legat en què Galvin/Newman explica als membres del jurat i a sí mateix que més enllà de les normes, codis, institucions i de les figures de marbre, hi ha un concepte de justícia que és en el fons dels nostres cors; cal tenir fe i no caure en la indiferència mentre veiem com els rics guanyen i els pobre perden; el jurat és ara la llei i la justícia pot tenir una oportunitat.

4 comentaris:

pons007 ha dit...

12 homes sense pietat tot i ser una peli antiga i no ser-ne massa fan, l’he vist i em va agradar, i molt! Apunto Veredicto final a la llista de pendents que també té molt bona pinta, gràcies per la recomanació

ricard ha dit...

"Veredicto final" és boníssima. I has de perdre la por a les pelis antigues!

Edu Wallace ha dit...

No he vist 12 homes sense pietat però la seva sinopsi la he vist adaptada de forma còmica a un capítol dels Simpsons. Per cert bastant bó.

Més que la justícia, el que es parla és de la injustícia i si tinc una peli "fetiche" i relativament contemporània aquesta és "Un Ciudadano ejemplar". Tal com dius s'ha de perdre la por a veure pelis antigues, aspecte que jo he de millorar. Fins la propera!

ricard ha dit...

"Doce hombres sin piedad" ha tingut moltes versions, fins i tot a la televisió espanyola. Però no coneixia la dels Simpson.

Fins aviat, no et facis tant de pregar!