diumenge, 28 de febrer de 2016

EX_MACHINA


El tema de la intel·ligència artificial ha originat unes quantes bones pel·lícules. "Ex_Machina" (Alex Garland, 2015) n'és una d'elles. Òpera prima del seu director (abans, guionista en diversos títols de Danny Boyle), és un film elegant i magnètic. Sembla una barreja entre Polanski i Spielberg i només afegiré que l'espai tancat en què transcorre tota l'acció és més aviat minimalista però que la màquina del títol hi aporta la calidesa necessària.

dissabte, 27 de febrer de 2016

VISCONTI NEOREALISTA

Luchino Visconti és conegut sobretot per un seguit de films operístics protagonitzats per nobles decadents i burgesos benestants que dirimeixen llurs conflictes en salons luxosos de palaus antiquíssims. Luxe, passat, decadència, són el tema central de títols com “El gatopardo” (1963), “La caída de los dioses” (1969), “Muerte en Venecia” (1971), “Ludwig” (1972), “Confidencias” (1974) o “El inocente” (1976).

Vist així, no podríem imaginar un director més allunyat dels preceptes del neorealisme. Potser caldria matisar que “Rocco y sus hermanos” (1960) és un film en present que se centra en els immigrants del sud d’Itàlia que es guanyen la vida com poden a Milà; però si el tema, en aquest cas, és afí al neorealisme, no podem dir el mateix de la forma: estructura en funció dels diversos punts de vista i, en la línia del melodrama més exacerbat, sentiments al límit i explosions de violència. En definitiva, l’artifici com a figura d’estil aplicat a un argument realista.

Doncs malgrat tot el que acabem d’explicar, Visconti va ser no únicament un dels noms importants del moviment neorealista, sinó el seu precursor amb el film de 1943 “Ossessione”.


La contradicció que hem exposat s’estén a la biografia del director. De ferma ideologia comunista, Luchino Visconti va néixer, però, en el si d’una família aristocràtica (el seu pare era duc i la seva mare hereva d’un imperi de la indústria farmacèutica). Paradoxalment, la possibilitat de portar un tren de vida molt més elevat que la resta de compatriotes es troba en l’origen de la seva “conversió”. Els anys trenta, no tothom podia viatjar, pero Visconti sí que ho va fer. A França, va conèixer -i va col·laborar- amb Jean Renoir, i va fer amistat amb molts intel·lectuals d’esquerres i emigrants italians que arribaven fugint del feixisme, la qual cosa va propiciar que l’aristòcrata Visconti abracés la fe marxista.

La guerra va truncar la seva relació amb Renoir i va tornar a Itàlia, on va unir-se a la colla de cinèfils –Michelangelo Antonioni, Gianni Puccini, Giuseppe de Santis- que escrivien a la revista “Cinema”, fundada curiosament per un fill de Benito Mussolini. L’any 1943, feia el pas a la direcció i adaptava la novel·la de James M. Cain “El carter truca sempre dues vegades” amb el títol d’”Ossessione”. Aquest film esdevindrà la primera pel·lícula neorealista i també serà la primera de les tres adaptacions al cinema del text literari –les altres dues són nord-americanes, la que va dirigir Tay Garnett el 1946, amb John Garfield i Lana Turner, i la de Bob Rafelson del 1981, protagonitzada per Jack Nicholson i Jessica Lange-.

La novel·la de Cain és un drama criminal sobre un rodamón que entra a treballar en una estació de servei regentada per un home fastigós i rodanxó afeccionat al bel canto i la seva atractiva esposa, qui presumptament s’hi va casar només per fugir de la misèria. La mestressa atraurà el jove foraster cap al seu llit i mirarà de d’enredar-lo per matar el marit i fugir amb els diners de l’assegurança de vida.

El film adapta l’obra de Cain gairebé al peu de la lletra. Massimo Girotti és l’atractiu protagonista masculí i Visconti volia a Anna Magnani per al paper de la mestressa del bar de carretera però es va haver de conformar amb Clara Calamai, en qualsevol cas de físic semblant al de la primera i m’atreviria a dir que més agraciada. La carnalitat de la relació entre ambdós està reflectida en el film amb una intensitat quasi ofensiva, fins al punt que la motivació eròtica dels personatges s’imposa clarament sobre l’imperatiu econòmic, tot i que serà aquest la causa de la seva perdició.

Si la novel·la reflectia la misèria de la Gran Depressió americana, Visconti trasllada l’acció a una Itàlia provinciana i clarament sub-desenvolupada. Amb una durada de més de dues hores, el film dedica molt metratge a mostrar l’entorn en què es mouen els personatges i, tot i ser bàsicament un drama intimista, predominen els exteriors i la realització adopta en molts moments un estil documental. De manera que, si el film, atès el seu argument, hauria de pertànyer al gènere del melodrama criminal, l’objectivitat de la seva mirada sobre uns personatges desesperats que Visconti evita jutjar i sobre les seves circumstàncies de misèria econòmica i moral, converteixen “Ossessione” en un manifest neorealista. Com era d’esperar, el règim feixista no va quedar gaire content de la visió de la Itàlia contemporània que el film oferia ni de la franquesa amb què mostrava la passió eròtica i la voluntat criminal dels protagonistes, de manera que va ser prohibit per la censura.

L’alliberament del país per les tropes aliades, finalment, tampoc no va salvar de l’ostracisme l’obra de Visconti, ja que llavors es va fer palès que el cineasta no tenia els drets sobre l’original literari nord-americà. Van passar molts anys abans que el món descobrís aquesta obra mestra; mentrestant, Rossellini va estrenar “Roma, città aperta” (1945) i es va endur el mèrit del naixement del cinema neorealista.

En qualsevol cas, Luchino Visconti va reincidir l’any 1948 amb un altre títol cabdal del moviment: “La terra trema”.


El film formava part d’un projecte més ambiciós, una trilogia dedicada als treballadors del mar, de la mineria i del camp, que alliçonaria el públic sobre les mancances de la classe proletària i la necessitat de canviar la societat d’acord amb el model marxista.

“La terra trema”, inspirada en la novel·la “Il Malavoglia”, escrita el 1881 per Giovanni Verga, era, doncs, el primer títol de la trilogia. Ens situa al poble de pescadors d’Acci Trezza, a Sicília, i està interpretada pels mateixos habitants de la zona, actors no professionals que parlen en el dialecte local. Tot i aquest esperit col·lectiu, la història se centra en la família Valastro, composta per la mare vídua (el pare va morir a la mar), l’avi matern i els vuit fills. Tots ells viuen miserablement tot i que surten a pescar cada dia; el problema és que els majoristes s’aprofiten de la manca d’unió entre els treballadors del mar i es queden tots els guanys, amb la connivència de les forces vives del poble (l’alcalde, la policia). ‘Ntoni, el fill gran, es rebel·la contra aquesta forma d’explotació: empenyora la casa de la família per adquirir una barca i compra sal a preu d’or per poder conservar les anxoves i vendre-les a Palerm directament, sense passar pels majoristes. Però la sort no l’acompanya en la seva empresa i, després de patir la insolidaritat dels veïns i de caure en la desesperació mentre veu com la seva família passa gana, es veu obligat a empassar-se l’orgull i torna amb el cap cot a fer de pescador a sou.

“La terra trema” és un miracle. Denuncia obertament la situació econòmica i social i proposa no menys obertament la solució marxista –la unió dels treballadors-, però evita el risc de quedar-se en un mer panflet polític. El drama personal s’insereix sense problemes en l’enfoc col·lectiu, de la mateixa manera que el to documental no impedeix que les imatges del film resultin bellament poètiques, ja siguin les panoràmiques al port de pescadors, el moment en què les barques surten al mar a l’albada o les escenes familiars en la senzilla casa on viuen els Valastro. La fotografia en blanc i negre que treu tot el partit de la llum natural és extraordinària. Finalment, la part de ficció no resulta impostada i els intèrprets no professionals actuen amb una naturalitat sorprenent. Visconti aconsegueix emocionar-nos sense forçar el dramatisme ni renunciar a la seva voluntat didàctica. De manera que ens trobem davant d’un títol irrepetible i una obra mestra del cinema que, malauradament i com sol passar en aquests casos, no va tenir cap èxit de públic, ni quan la van reestrenar doblada a l’italià ortodox; com a conseqüència, no es van dur a terme els altres dos films previstos.

Visconti acabarà trobant el favor del públic amb el seu tercer film, “Bellísima” (1951).


No es tracta, com “La terra trema” o en bona mesura “Ossessione”, d’un manifest neorealista, tot i que retrata les classes populars de Roma a través de la història tragicòmica d’una mare abnegada que es guanya la vida com pot posant injeccions i que s’entesta a fer que la seva filla petita esdevingui una estrella del cinema. Amb els escassos diners de què disposa, la vesteix, la pentina, fins i tot la confia a una actriu vinguda a menys perquè li doni classes d’interpretació, i finalment la presenta a les proves que, a la mítica Cineccitá, el cineasta Alessandro Blasetti fa a tot de nenes –la majoria més ben preparades- per a la seva propera producció.

Ara sí, Visconti va disposar d’Anna Magnani, convertida en la musa del moviment neorealista des de “Roma, città aperta”, per al paper de Maddalena Cecconi, la mare. Com era d’esperar, la Magnani va brodar el paper i va convertir el seu personatge en la mare de totes les mares, una dona valenta i treballadora, ingènua i somiadora però també pràctica i expeditiva, capaç de tot per aconseguir els seus objectius, tret de perdre la dignitat.

En tot moment intuïm que allò no pot acabar bé, ja que les il·lusions de la mare es contradiuen amb una realitat poc permeable als canvis en què la màgia del cinema només serveix per distreure els pobres treballadors de les seves misèries quotidianes. No obstant això, el film manté un to de comèdia que anys després caracteritzaria el cinema italià. Visconti observa amb fina ironia i sentit de l’humor les peripècies d’una gent que viu del miracle, que criden i gesticulen, que pateixen però també saben divertir-se, i d’aquesta manera posa les bases d’un gènere que també abraçarien altres autors neorealistes, amb De Sica al capdavant.

Pioner, doncs, del neorealisme i de la comèdia italiana, Visconti acabarà sent famós per un cinema molt diferent. Després de “Bellísima”, va realitzar “Senso” (1954), el seu primer treball en color: el film, ambientat al segle XIX, narrava la història profundament commovedora d’una aristòcrata enamorada d’un oficial de l’exèrcit austríac que ocupava Itàlia; un treball esplèndid però allunyat en el fons i la forma dels postul·lats neorealistes, que li va valer al cineasta ser acusat de traïdor al moviment.

Però evolucionar és una virtut i quasi una obligació per als artistes. I el cas de Visconti no és tan diferent del de molts altres cineastes del seu temps, pioners del neorealisme que després van assolir un estil més personal i d’aquesta manera van dotar el cinema italià de la segona meitat del segle XX d’una riquesa sense parió en la cinematografia mundial.

dimecres, 24 de febrer de 2016

SPOTLIGHT


Feia temps que no vèiem una pel·lícula sobre periodistes a la recerca de la veritat, d'aquestes que estan basades en fets reals i que tenen un format de thriller. Vaja, com "Todos los hombres del presidente" (Alan J. Pakula, 1976), títol de referència del sub-gènere en qüestió i que narra la indagació dels periodistes Bob Woodward i Carl Bernstein sobre el cas Watergate, que va ocasionar la dimissió del llavors president dels Estats Units Richard Nixon (en vam parlar en el post dedicat a Robert Redford, qui feia el paper de Woodward -Dustin Hoffman era Bernstein-).

Ara ens arriba "Spotlight" (Tom McCarthy, 2015), que narra la investigació duta a terme entre 2001 i 2002 per uns reporters del Boston Globe i que va destapar l'escàndol de pederàstia que afectava nombrosos capellans catòlics i que l'Església havia ocultat sistemàticament.

El tema és de rigorosa actualitat al nostre país. Aquí, com a Boston, hi ha hagut durant molts anys una conspiració de silenci al voltant d'aquest afer vergonyant. El cas espanyol té, sens dubte, les seves peculiaritats: caldria parlar també de la violència exercida sistemàticament sobre els alumnes d'algunes d'aquestes escoles religioses en una època en què la gent no tenia tants miraments. Pel que fa a Boston, Massachusetts, el film de McCarthy, excel·lent, mostra com l'endogàmia de la comunitat irlandesa va tenir bona part de culpa i que probablement l'escàndol no hauria sortit a la llum pública sense l'arribada d'un redactor en cap que era foraster i, a més, jueu, solter i a qui ni tan sols no agradava el bèisbol (quina barra!).

De vegades, les coses més òbvies només es veuen des de fora. Aquesta és una de les lliçons del film i potser explica la ceguesa patida pel quart poder en l'escàndol de les subprimes, del qual tots vam ser còmplices.

diumenge, 21 de febrer de 2016

PURO VICIO


La filmografia només aparentment eclèctica de Paul Thomas Anderson acostuma a contemplar Califòrnia com un espai procliu als somnis i escenari de moltes decepcions. Així ha estat en diversos moments històrics, com la febre de l'or negre retratada a "Pozos de ambición" (2007), la postguerra i el naixement de la cienciologia ("The Master", 2012), els anys setanta i vuitanta ("Boogie Nights", 1997), fins a la contemporaneïtat ("Magnolia", 1999).

"Puro vicio" (2014) adapta la novel·la "Inherent Vice" de Thomas Pynchon, un dels noms més il·lustres i controvertits de la moderna literatura nord-americana, i ens situa novament en un espai i en un moment històric que reflecteixen com cap altre el desencís viscut per una generació: la Califòrnia que va instaurar la cultura hippy per veure com s'esfondrava l'any 1969 enmig de l'infern de les drogues i els crims perpetrats per Charles Manson.

Doc Sportello (Joaquin Phoenix) és un fumeta que ha sobreviscut a la dècada dels seixanta (l'acció se situa a l'inici de la següent) i que exerceix de detectiu privat, veint-se immers en una trama chandleriana més aviat delirant que Paul Thomas Anderson narra amb la seva habitual elegància. Entre el thriller, el drama romàntic i la paròdia, és un títol insòlit que prova una vegada més el caràcter insubornable del seu autor, aliè a les modes i capaç de moure's entre el classicisme i la renovació del llenguatge cinematogràfic sense perdre el nord.

De Da Vinci a Thomas Anderson, passant per Buñuel:




divendres, 19 de febrer de 2016

CANTANDO BAJO LA LLUVIA


Després d'una entrada tan trista com la precedent, canviem totalment de registre i comentem una pel·lícula clàssica que l'altre dia vam poder gaudir al meu poble en una històrica projecció en 35 mil·límetres: "Cantando bajo la lluvia" (http://infoanoia.cat/not/16242/valero-badia-una-vida-de-pel-licula/).

Stanley Donen i Gene Kelly van revolucionar el gènere musical amb els tres títols que van dirigir conjuntament: "Un día en Nueva York" (1949), l'esmentada "Cantando bajo la lluvia" (1952) i "Siempre hace buen tiempo", un altre títol amb connotacions meteorològiques realitzat el 1955.

"Cantando bajo la lluvia" no era el títol més original dels tres. A "Un día en Nueva York", la càmera sortia al carrer per primera vegada en un film musical; "Siempre hace buen tiempo" introduïa una reflexió sobre el pas del temps en un to malencònic no gaire habitual en un gènere optimista quasi per definició. En canvi, "Cantando bajo la lluvia" estava rodada en decorats i era un homenatge gens dissimulat a la sèrie de pel·lícules "Melodías de Broadway". Què la fa, doncs, tan especial? Un guió brillant que il·lustra amb sentit de l'humor el pas del cinema mut al sonor i les interioritats dels estudis de Hollywood? Un ritme adrenalític? Cançons meravelloses i magnífiques escenes de ball en què una càmera vola damunt el decorat amb tanta o més agilitat que els esplèndids ballarins? Jo diria que és quelcom que va més enllà del notable esforç de tots els implicats, de l'esforç de Debbie Reynolds, a qui sagnaven els peus després de rodar el número "Good Morning", o de l'esforç de Donald O'Connor, qui va haver de ser hospitalitzat després de rodar "Make 'Em Laugh", de la genialitat de Gene Kelly o de Nacio Hern Brown i Arthur Freed, autors de les cançons. Jo diria que allò que fa de "Cantando bajo la lluvia" una obra cabdal és la seva capacitat perenne d'enamorar l'espectador, de submergir-lo en una realitat paral·lela que només pot existir en la fàbrica de somnis, aquest Hollywood ja perdut que el film retrata des de dins amb tanta ironia com admiració.








dimarts, 16 de febrer de 2016

EL HIJO DE SAÚL


Em permetreu que comenci amb una referència al post que vaig confeccionar el juny del 2010 en què parlava del cinema sobre l'Holocaust (http://classicscinema.blogspot.com.es/2010/06/cinema-sobre-lholocaust.html) i de les dificultats inherents a la seva representació. Parlava de films com "La lista de Shindler" i "Shoah" i arribava a la conclusió que l'horror de l'Holocaust és infilmable.

No obstant això, algunes pel·lícules han volgut mirar l'horror frontalment i n'assenyalaré dues que es basen en els mateixos fets: la rebel·lió d'un sonderkommando a Auschwitz l'octubre de 1944.

Una d'elles és "La zona gris", dirigida el 2001 per Tim Blake Nelson. Il·lustra molt bé les peculiaritats d'aquests anomenats sonderkommandos: grups de jueus encarregats de fer funcionar la maquinària de la mort, rebent els vagons dels deportats i acompanyant-los cap a unes presumptes dutxes mentre una orquestra de presos tocava alegres melodies; després que el Zyklon-B hagués fet efecte, recullien les pertinences dels morts i conduïen els cossos cap als forns; posteriorment, llençaven les cendres al riu. Per compensar una feina tan desagradable, els alemanys els alimentaven bé i toleraven que es quedessin amb alguns objectes valuosos de les víctimes. No obstant això, eren testimonis perillosos i cada quatre mesos els mataven i substituïen per altres sonderkommandos.

El film de Tim Blake Nelson mostra aquests fets i la rebel·lió que van protagonitzar aquest homes, condemnats a participar en un assassinat massiu. Parla de les seves contradiccions i ànsies de redempció i algun gest heroic que servirà de ben poc. Ben interpretat per actors relativament coneguts (David Arquette, Harvey Keitel, Mira Sorvino, Steve Buscemi), és un film senzill i honest. No es recrea en les escenes a les dutxes o als crematoris però tampoc no les evita.

Un dels fets que inclou el guió és l'aparició d'una nena viva entre els cossos asfixiats a les dutxes. Alguns dels protagonistes intentaran salvar-la.

A "El hijo de Saúl" (2015), també troben un nen que ha sobreviscut miraculosament al gas, tot i que la intervenció d'un metge de les SS resol aviat aquesta anomalia. Un dels presos pensa que el nen pot ser fill seu i no estalviarà esforços per intentar salvar el cos del crematori i enterrar-lo decentment. La seva obssessió esdevé una forma de rebel·lió contra la manca d'humanitat absoluta que regna al camp d'extermini i s'apodera de tothom, víctimes i botxins. Tal vegada tot sigui inútil i il·lusori, com la mateixa rebel·lió amb armes que recullen els llibres d'Història, però almenys el protagonista pot finalment apuntar un somriure, que, com també passava al film de Tim Blake Nelson, és preludi de la mort.

László Nemes, el director d'"El hijo de Saúl", és hongarès, com els jueus que van protagonitzar els fets narrats. I cal dir que troba la fòrmula idònia per exposar l'horror sense haver de maltractar l'espectador: la imatge, sense profunditat de camp, se centra quasi exclusivament en el rostre mancat d'expressió del protagonista i el segueix en llargs plans-seqüència en les seves anades i vingudes dels vagons als vestidors, d'allà a les dutxes i de les dutxes als crematoris, arrossegants els cossos, que es convertiran en cendra que després transportaran en camions fins al riu. L'horror és present però desenfocat, com un malson que persegueix al protagonista, un home que ha perdut l'ànima i la raó. Però l'infern és allà i fins i tot quan no el veiem o el veiem borrós l'intuïm i, sobretot, el sentim: el silenci de l'arribada dels condemnats, la música de l'orquestra que acompanya el seu passeig cap a les dutxes, les paraules buides dels sonderkommandos ("pengeu les vostres coses als penjadors, recordeu el número del penjador per recollir-les a la sortida"); després, els crits des de l'interior de les dutxes, els cops desesperats a la porta metàl·lica...

"El hijo de Saúl" és un film dur però necessari. Mostra uns fets abominables i homes que han deixat de ser-ho, ombres que s'arrosseguen enmig de l'infern.

diumenge, 14 de febrer de 2016

EL FRANCOTIRADOR


"El francotirador" (2014) és un biopic, com quasi totes les pel·lícules de Clint Eastwood posteriors a "Gran Torino", en aquest cas disfressat de pel·lícula bèl·lica, ja que narra la vida i obres de Chris Kyle, patriota nord-americà que va merèixer el títol de franctirador més letal de tota la història de l'Exèrcit dels Estats Units, amb prop de 200 morts en el seu recompte durant el conflicte d'Irak.

No aporta gran cosa al gènere del biopic ni tampoc al gènere bèl·lic. I la història del soldat veterà que és tan hàbil al front com incapaç d'enfrontar-se a la vida civil ja ha estat explicada en innombrables ocasions. En definitiva, un títol superficial que resulta, si més no, entretingut i que està interpretat amb molta convicció per Bradley Cooper.

divendres, 12 de febrer de 2016

SECRETOS DE UN MATRIMONIO


Va ser mini-sèrie de televisió i després pel·lícula amb una durada més reduïda, tot i que la versió per als cinemes de "Secretos de un matrimonio" (Ingmar Bergman, 1973), que és la que he pogut veure, dura gairebé tres hores. Tres hores dividides en sis capítols, separats tots ells per el·lipsis més o menys llargues, que mostren i analitzen la descomposició d'un matrimoni.

La parella formada per Marianne i Johan (excel·lents Liv Ullmann i Erland Josephson) es declaren feliços quan els entrevisten a la primera escena del film, tot i que podem entreveure algunes discrepàncies quan es descriuen a si mateixos. Després, assistirem a un sopar amb una altra parella francament mal avinguda. La situació podria haver propiciat, per contrast, una imatge encara més idíl·lica de la parella protagonista però, en canvi, serà el detonant subtil de la crisi que posarà fi al matrimoni (no a la relació).

"Secretos de un matrimonio" mostra que les aparences enganyen i que -com resa un dels capítols- hi ha un art que és el d'amagar els problemes sota la catifa. No obstant això, la intenció del guionista i director no és la d'oferir una mirada cínica sobre la institució matrimonial i la burgesia il·lustrada a la qual pertanyen els protagonistes. Bergman, fidel al seu costum, ens parla de la profunda solitud en què viuen els seus personatges: incapaços de superar els traumes que els torturen, es refugien en una vida inventada que mai no els podrà satisfer; de tant en tant, un malson els mostra la fràgil realitat. De manera que la pel·lícula comença com una comèdia i acaba com una història de terror "en plena nit, en una casa fosca".

"Secretos de un matrimonio" és un exemple magnífic del cinema d'Ingmar Bergman i també força útil per evidenciar la seva influència en l'obra de Woody Allen, admirador declarat del mestre suec.

dimecres, 10 de febrer de 2016

EL RENACIDO


Em va sorprendre fa temps l'animadversió del crítics cap a la pel·lícula "Biutiful" (2010), primera que Alejandro González Iñárritu dirigia prescindint del seu guionista habitual Guillermo Arriaga.

En canvi, "Birdman" (2014) va ser rebuda amb bones crítiques i molts premis, inclosos quatre Òscars. I això també em va sorprendre perquè ni "Biutiful" no era tan dolenta ni "Birdman" tan bona, només una història enginyosa però superficial sobre el món del teatre; el pla-seqüència era impactant, sens dubte, però narrativament superflu.

En els dos casos, Iñárritu es mostrava com un hàbil creador d'imatges, no tant l'autor que hom va saludar arran dels primers films, quan Arriaga signava els llibrets. I aquesta impressió és refermada pel seu darrer treball, "El renacido", que torna a sortir com a favorita dels premis Òscar. Visualment, és impecable. Potser li donin a DiCaprio l'estatueta que tant anhela per fer cara de fred tota l'estona, però la veritable protagonista és la naturalesa en estat pur i salvatge, neu i més neu, muntanyes immenses i planes glaçades, arbres enormes, rius i cascades (Canadà i Argentina simulant ser el nord dels Estats Units de començament del segle XIX), ossos i cavalls, llops i bisons, tot fotografiat admirablement per un altre mexicà, l'imprescindible Emmanuel Lubezki (col·laborador dels darrers treballs de Terrence Malick; això ha contribuït sens dubte a la similitud entre el film d'Iñárritu i "El nuevo mundo", una altra epopeïa amb exploradors europeus i nadius americans).

Hi ha idees interessants: la fusió entre el protagonista i una naturalesa que és tan aliada com enemiga, convertit en ós, en cavall, en cascada o en allau. Però la història no resulta especialment original. Basada en fets reals, ja la va explicar Richard C. Sarafian a "El hombre de una tierra salvaje" (1971), protagonitzada per Richard Harris i John Huston; es tracta d'una pel·lícula molt més modesta però digna, entretinguda i pròdiga en detalls surrealistes, sobretot el del vaixell que els caçadors de pells traginen per terra ferma. I l'aventura de l'home enfrontat a una naturalesa inhòspita ha originat més grans títols, també a la dècada dels setanta: "Las aventuras de Jeremías Johnson" (Sidney Pollack, 1972); "Dersu Uzala" (Akira Kurosawa, 1975). La versió d'Iñárritu és notable, i resulta prou entretinguda tot i la seva durada, potser excessiva. El director es pot vanagloriar del seu èxit com a artesà excel·lent però ni és Malick ni calen tants moments onírics; si és igual, si li tornaran a donar l'Òscar.

diumenge, 7 de febrer de 2016

AMAR, BEBER Y CANTAR


No fa gaire ens ha deixat Jacques Rivette, uns dels noms il·lustres de la Nouvelle Vague. Quan vam comentar el seu darrer treball, "El último verano" (2009), vam dir que la representació teatral era el motiu principal, l'eix de la seva filmografia.

El món del teatre també havia interessat un altre component de la Nouvelle Vague francesa, mort ara fa un parell d'anys: Alain Resnais. I "Amar, beber y cantar" (2014), el seu darrer treball, n'és la prova concloent. Es tracta de l'adaptació d'una peça teatral -d'Alan Ayckbourn- en què tres matrimonis que fan teatre d'afeccionats pateixen un trasbals que va de la commoció de tots a l'entusiasme de la part femenina arran de l'anunci de la mort imminent d'un personatge que mai apareix en escena tot i la seva rellevància en l'argument, un vodevil que transcorre entre dibuixos i decorats que refermen l'origen i vocació escèniques d'un film intranscendent i simpàtic.

dissabte, 6 de febrer de 2016

EL MANANTIAL DE LAS COLINAS / LA VENGANZA DE MANON



L'any 1986, el realitzador francès Claude Berri va adaptar l'obra de Marcel Pagnol a "Jean de Florette", un film en dues parts que aquí es van titular "El manantial de las colinas" i "La venganza de Manon". Es tracta d'un drama rural ambientat a la Provença natal de l'escriptor que parla de la mesquinesa, l'avarícia i la crueltat dels llogarrencs que causaran la desgràcia d'un home de ciutat geperut que s'hi ha traslladat amb la seva esposa i la seva filla Manon per gaudir de la natura i criar conills. Tot i que l'argument deriva cap al fulletó, el caràcter universal de les passions que relata, la història de bons i de dolents, de crims i de penediments, té molta força, està molt ben condensada en un guió esplèndid del mateix director i de Gérard Brach (famós per les seves col·laboracions amb Polanski) i Claude Berri la serveix de la millor manera possible, pausadament però sense subratllats, amb senzillesa i sense pretensions o vel·leïtats pictòriques, però sempre atent a la importància del moment del dia en què transcorre cada escena, si és de nit o al migdia, si és a l'albada o al capvespre. I destaquen les interpretacions extraordinàries d'Yves Montand, Daniel Auteuil (els villans patètics d'aquest drama) i Gérard Depardieu (el voluntariós geperut), i la bellesa pletòrica d'una molt jove Emmanuelle Béart, en el paper de la pastora Manon.

dimarts, 2 de febrer de 2016

EL DESTINO DE JÚPITER


Andy i Lana Wachowski, els creadors de "Matrix", no n'encerten ni una. Després de les patètiques "Speed Racer" i "El atlas de las nubes", volen redescobrir la sopa d'all a "El destino de Júpiter" (2015). Aquí, com a "Matrix", ens revelen que els humans només som un conreu; si allà servíem per proporcionar energia a les màquines, aquí ens reproduïm al llarg dels mil·lenis fins a ser prou nombrosos perquè els extraterrestres que ens van "plantar", amb clara vocació empresarial, ens recol·lectin i venguin les nostres cèl·lules per regenerar les seves.

Però si la idea de "Matrix" tenia certa gràcia, aquesta sembla sorgida d'una pel·lícula d'Ed Wood. Vol ser espectacular visualment però no aixeca el vol malgrat les ales del personatge ¿interpretat? per l'omnipresent Channing Tatum.

Júpiter Jones o January Jones?


dilluns, 1 de febrer de 2016

MANDARINAS


Un estonià que roman a Georgia malgrat la guerra entre russos i txetxens que assola la regió, dóna aixopluc a dos soldats ferits, un de cada bàndol.

Aquest és el punt de partida de "Mandarinas", dirigida el 2013 per Zaza Urushadze i ara premiada als Gaudí com la millor producció europea de l'any. És una pel·lícula senzilla però sensible i eficaç, amb un missatge pacifista que sempre tindrà vigència, malgrat que la realitat de les guerres és i serà tossuda.