divendres, 19 de febrer de 2016

CANTANDO BAJO LA LLUVIA


Després d'una entrada tan trista com la precedent, canviem totalment de registre i comentem una pel·lícula clàssica que l'altre dia vam poder gaudir al meu poble en una històrica projecció en 35 mil·límetres: "Cantando bajo la lluvia" (http://infoanoia.cat/not/16242/valero-badia-una-vida-de-pel-licula/).

Stanley Donen i Gene Kelly van revolucionar el gènere musical amb els tres títols que van dirigir conjuntament: "Un día en Nueva York" (1949), l'esmentada "Cantando bajo la lluvia" (1952) i "Siempre hace buen tiempo", un altre títol amb connotacions meteorològiques realitzat el 1955.

"Cantando bajo la lluvia" no era el títol més original dels tres. A "Un día en Nueva York", la càmera sortia al carrer per primera vegada en un film musical; "Siempre hace buen tiempo" introduïa una reflexió sobre el pas del temps en un to malencònic no gaire habitual en un gènere optimista quasi per definició. En canvi, "Cantando bajo la lluvia" estava rodada en decorats i era un homenatge gens dissimulat a la sèrie de pel·lícules "Melodías de Broadway". Què la fa, doncs, tan especial? Un guió brillant que il·lustra amb sentit de l'humor el pas del cinema mut al sonor i les interioritats dels estudis de Hollywood? Un ritme adrenalític? Cançons meravelloses i magnífiques escenes de ball en què una càmera vola damunt el decorat amb tanta o més agilitat que els esplèndids ballarins? Jo diria que és quelcom que va més enllà del notable esforç de tots els implicats, de l'esforç de Debbie Reynolds, a qui sagnaven els peus després de rodar el número "Good Morning", o de l'esforç de Donald O'Connor, qui va haver de ser hospitalitzat després de rodar "Make 'Em Laugh", de la genialitat de Gene Kelly o de Nacio Hern Brown i Arthur Freed, autors de les cançons. Jo diria que allò que fa de "Cantando bajo la lluvia" una obra cabdal és la seva capacitat perenne d'enamorar l'espectador, de submergir-lo en una realitat paral·lela que només pot existir en la fàbrica de somnis, aquest Hollywood ja perdut que el film retrata des de dins amb tanta ironia com admiració.








9 comentaris:

Anònim ha dit...

És una pel·lícula molt agradable de veure! L'altre dia a l'Ateneu en 35 mm va ser preciós! T'he enviat un missatge privat pel facebook, no se si l'has rebut.
Ignasi

ricard ha dit...

Celebro que t'agradés la sessió de diumenge. Va ser quelcom molt emocionant.

No he vist el teu missatge.

Pedro Rodríguez ha dit...

El mejor musical de la historia lo es por su inimitable y majestuosa coreografía y por los originales números de baile, entre los que destaca el que da título al film, que un Gene Kelly con paraguas canta bajo la lluvia, o el Make’em Laugh que canta Donald O’connor. Por la romántica historia de amor tan bien resuelta, por la contagiosa simpatía que transmite en todo momento Debbie Reynolds, y porque siendo un genuino musical norteamericano, en su día se presentó como una obra que miraba hacia el futuro, olvidándose de los viejos tiempos y de unos años de posguerra que habían quedado definitivamente atrás. Una de mis películas favoritas.

Un abrazo.

David ha dit...

Ya me hubiera gustado estar en esa proyección.
Clásico y peliculón de la historia del cine. Es una maravilla.

ricard ha dit...

Pedro: También es una de mis películas preferidas.

David: Sin duda. Una maravilla.

Un abrazo y gracias por vuestros comentarios.

pons007 ha dit...

Els musicals no m’agraden gens, i de les pel·lícules antigues poques em solen agradar, però aquesta encara la vaig trobar bastant bé, concretament un 6/10, serà que la part de comèdia té la seva gràcia.

ricard ha dit...

Doncs a mi tampoc m'entusiasmen els musicals clàssics; però és que aquest està molt per sobre de la mitjana.

Anònim ha dit...

Sóc l'Ignasi Prat, el qui et va enviar el missatge pel facebook però no l'has pogut veure. Més tard et vaig afegir com a amic per a veure si d'aquesta manera funcionava però tampoc. Si de cas m'enviés un missatge tu dient-me hola i a veure si d'aquesta manera funciona.

ricard ha dit...

Ignasi, ara sí. Ja parlaré amb el Valero i a veure si podeu quedar un dia i estarà molt complagut d'ensenyar-vos la seva col·lecció de projectors.

Salutacions.