diumenge, 21 de febrer de 2016

PURO VICIO


La filmografia només aparentment eclèctica de Paul Thomas Anderson acostuma a contemplar Califòrnia com un espai procliu als somnis i escenari de moltes decepcions. Així ha estat en diversos moments històrics, com la febre de l'or negre retratada a "Pozos de ambición" (2007), la postguerra i el naixement de la cienciologia ("The Master", 2012), els anys setanta i vuitanta ("Boogie Nights", 1997), fins a la contemporaneïtat ("Magnolia", 1999).

"Puro vicio" (2014) adapta la novel·la "Inherent Vice" de Thomas Pynchon, un dels noms més il·lustres i controvertits de la moderna literatura nord-americana, i ens situa novament en un espai i en un moment històric que reflecteixen com cap altre el desencís viscut per una generació: la Califòrnia que va instaurar la cultura hippy per veure com s'esfondrava l'any 1969 enmig de l'infern de les drogues i els crims perpetrats per Charles Manson.

Doc Sportello (Joaquin Phoenix) és un fumeta que ha sobreviscut a la dècada dels seixanta (l'acció se situa a l'inici de la següent) i que exerceix de detectiu privat, veint-se immers en una trama chandleriana més aviat delirant que Paul Thomas Anderson narra amb la seva habitual elegància. Entre el thriller, el drama romàntic i la paròdia, és un títol insòlit que prova una vegada més el caràcter insubornable del seu autor, aliè a les modes i capaç de moure's entre el classicisme i la renovació del llenguatge cinematogràfic sense perdre el nord.

De Da Vinci a Thomas Anderson, passant per Buñuel:




2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Puro vicio es un film vacuo, soporífero, un relato en el que Anderson desprecia a los personajes y la historia para poner énfasis en los escenarios y regodearse en su grimoso estilo, un pretencioso e insoportable ejercicio de estilo firmado por un director cuyo ego e ínfulas de artista único, por mucho que se empeñe su camarilla de abducidos críticos, acabará condenando al ostracismo. Si has sido capaz de llegar al final de esta inconexa y tediosa tontería, te mereces un premio. Todavía ando jodido por esas dos horas y media perdidas de mi valioso tiempo que jamás recuperaré.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Ya veo que no te gustó. Yo, en cambio, encontré admirable que el director pudiera extraer cierta poesía de un argumento tan marciano.

Un abrazo.