diumenge, 2 d’octubre del 2016

ELLE


No escarmentem i, després de "Passion", assistim a l'estrena d'un film que presenta força concomitàncies: coproducció franco-alemanya, protagonitzada per dones amb tendències lèsbiques que dirigeixen un negoci del món àudio-visual (allà, eren publicistes; aquí, fabriquen videojocs); intriga vinculada a perversions sexuals; direcció d'un senyor molt veterà semi-retirat després d'una etapa nord-americana amb alts i baixos.

Però, a diferència de Brian De Palma, Paul Verhoeven ja era europeu d'origen, holandès per ser més exactes. Després de l'èxit de films com "Delicias turcas" (1973), "El cuarto hombre" (1983) o "Los señores del acero" (1985), el fitxen als Estats Units, on realitza un seguit de títols de gèneres diversos amb gran èxit popular i també crític: "Robocop" (1987), "Desafío total" (1990), "Instinto básico" (1992). El fracàs -no del tot justificat- de la resta de les seves produccions americanes ("Showgirls" -1995-, "Starship Troopers" -1997-, "El hombre sin sombra" -2000-) propicia el seu retorn a Europa on, des de llavors, només ha dirigit tres pel·lícules, la notable "El libro negro" (2006), "Steekspel" (2012), que no hem vist, i la que ara comentem, "Elle" (2016), que arriba precedida d'un gran èxit de públic al país veí.

Verhoeven, com De Palma, és un provocador nat. Però el seu estil és molt més sobri i també més dúctil. No es vol imposar a l'argument sinó que resta al seu servei. D'altra banda, a diferència de "Passion", "Elle", tot i que l'escena inicial anuncia un thriller de suspens, no reposa sobre la dinàmica de la intriga sinó que basa el seu interès en el retrat d'un nucli familiar burgès tan inquietant i precari com els de les pel·lícules de Chabrol. No cal que hi hagi girs dramàtics inesperats o crims macabres per generar tensió: la morbositat, en aquest cas genuïna, i l'humor negre que presideix els millors treballs del director holandès atrapen l'espectador al llarg de més de dues hores de durada.

Però l'actiu més rellevant és la interpretació superlativa d'Isabelle Huppert, qui omple de matisos un personatge que, en altres mans, hauria resultat poc creïble: una executiva marcada per un trauma d'infància no ja dramàtic sinó directament terrorífic, freda i cruel però també vulnerable, botxí i víctima, lliurada a un joc perillós a partir de la violació que pateix al seu domicili i que haurà de conduir-la a una catarsi que Verhoeven resol amb fina ironia, tot això després de saltar-se totes les normes de la correcció política. Després d'"Elle", el creuament de cames de Sharon Stone queda com una broma innocent i Verhoeven es consagra com la versió divertida de Michael Haneke.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Abans de la teva ressenya dubtava entre posar aquest peli a la llista de “pendents” o al llista de “ja veurem” (no es cap metàfora, tinc aquestes dos llistes en un document de text ben real), i m’has convençut per posar-la en la de “pendents”

ricard ha dit...

Ho celebro. Tant de bo la vegis aviat i la tatxis de la teva llista.

Pedro Rodríguez ha dit...

El Verhoeven más morboso y corrosivo creando atmósferas turbadoras con un discurso en donde el debate sobre la moral ha quedado ya superado. Un film excelente que dibuja un retrato femenino que quedará para siempre alojado en mi memoria cinéfila.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Efectivamente. El personaje protagonista es memorable.

Un abrazo.

miquel zueras ha dit...

Encara no la he vista, pero sí "Steekspel" que un amic em va consseguir en V.O. subtitul.lada en anglès. M´agradat bastant encara que és una obra menor, un telefilm, presentat en temps real (60 m.) durant una festa a casa d´un empresari. Al menys m´ha tret el mal gust de l última d´en Tim Burton que havia vist el dia abans.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

Doncs a mí em va agradar, la d'en Tim Burton. L'escena del vaixell submergit em va semblar magnífica.

Salut!

Mr. Aris ha dit...

Jo tambe la poso a la llista de pendents, el Verhoven sempre m interessa

ricard ha dit...

Verhoeven sempre ha estat un director interessant. Fins i tot en els seus títols fallits.

Gràcies per comentar.