L'èxit de "Cuatro bodas y un funeral" (1994) i "Notting Hill" (1999) inspira la comèdia britànica molt més recent "Les doy un año", dirigida per Dan Mazer el 2013. També comença amb un casament lleugerament accidentat en què el padrí explica acudits grollers; el nuvi i la núvia tenen caràcters diferents (i d'aquí ve l'escassa fe en el futur de la parella, motiu del títol de la pel·lícula). El noi és maldestre, fins i tot una mica ridícul, i ella és una pija tan maca com sonsa, interpretada per la nord-americana Rose Byrne. Hi ha més americans a la pel·lícula: Minnie Driver, Anna Faris, Simon Baker; però només en el cas del darrer, el personatge també és americà i no anglès. El film narra les dificultats del matrimoni i les seves infidelitats amb parelles que semblen més adequades. Els guapos amb els guapos i els lletjos simpàtics amb els lletjos simpàtics. No diré que el film no sigui realista en aquest sentit, però el missatge resulta una mica depriment, fins i tot contrari a l'esperit de les comèdies en què s'emmiralla. En fi, se salva per dues escenes divertides: la declaració amb música i uns coloms i la sessió de fotos del viatge de noces (aquesta, una situació gens original però tan eficaç com els títols de crèdit finals de "Resacón en Las Vegas").
No és un casament sinó una festa d'aniversari l'esdeveniment que centra "El nostre últim estiu a Escòcia" (Andy Hamilton i Guy Jenkin, 2014). També hi ha una mort, com a "Cuatro bodas y un funeral", una actriu nord-americana en el repartiment (la guapa Rosamund Pike) i parelles desavingudes.
Tot i el precedent del film de Mike Newell i d'una certa tradició de l'humor negre en el cinema britànic, no és usual que una comèdia parli tan obertament de la mort, com tampoc no ho és el protagonisme dels tres nens, excèntrics però entranyables. Una aposta que els directors saben resoldre sense perdre els papers, servint una pel·lícula francament agradable. No passarà a la història del gènere però tampoc no resulta ofensiva com moltes de les comèdies actuals.
Us diré, de tota manera, que la comèdia britànica contemporània que prefereixo és més salvatge que els casos esmentats i l'hem vista a la televisió: la sèrie "Little Britain", deutora de l'humor irreverent i surrealista dels Monty Python.
I ara li toca a Espanya, un altre pais en què les comèdies s'assemblen.
Els films de Javier Ruiz Caldera beuen de la tradició clàssica (i no tan clàssica) nord-americana però també d'alguns èxits més recents del cinema espanyol.
Així, doncs, "Anacleto: Agente secreto" (2015) és una barreja entre "Torrente" i les aventures de Mortadelo i Filemón recreades per Javier Fesser. No endebades, Anacleto era un altre personatge de la mítica editorial Bruguera, paròdia de 007, enfrontat sempre al malvat Vázquez (el dibuixant, ell mateix tot un personatge que també ha merescut una versió cinematogràfica). Ruiz Caldera treballa amb models aliens i elements dispars, però sap combinar-los mitjançant una recepta personal, potenciant la violència i jugant amb el contrast entre un Anacleto veterà i més hàbil que el seu referent tebeïstic (Imanol Arias), i el seu fill i hereu, un noi poc predisposat a l'acció, el típic home comú enfrontat a una situació que el supera (com el protagonista de "Con la muerte en los talones", salvant las distàncies).
A part del fitxatge d'Imanol Arias, el director confia novament en Quim Gutiérrez, Alexandra Jiménez, Rossy de Palma i els impagables Berto Romero i Carlos Areces (en el paper de Vázquez). Tots ells estan esplèndids i constitueixen el millor ingredient d'un film no especialment apassionant però digne i entretingut.
Tot i que aquesta barreja d'humor i cinema d'acció també troba un referent en algunes comèdies britàniques recents, com, per exemple, "Bienvenidos al Fin del Mundo" (Edgar Wright, 2013) o "Kingsman: Servicio secreto" (Matthew Vaughn, 2014). El cinema britànic substitueix al nord-americà com a model per al gènere de la comèdia? No ho sabem, però de moment hem completat el cercle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada