dijous, 22 d’octubre de 2015

EL CAMÍ MÉS LLARG PER TORNAR A CASA


Mentrestant, el cinema català continua buscant un nou guru i sembla que ja l'ha trobat i que es diu Sergi Pérez. "El camí més llarg per tornar a casa" (2014), el seu debut finançat per Verkami, ha estat saludat amb crítiques ditiràmbiques.

I, no obstant això, no em convenç una història narrada imitant l'estil dels germans Dardenne sobre un senyor que ha perdut la seva dona i la seva autoestima i que es passeja amunt i avall traginant un pobre gos a punt de morir de set, que no pot tornar a casa perquè s'ha deixat les claus a dins i perquè els manyans del seu barri resulten ser uns incompetents. La metàfora i el misteri s'esgoten ben aviat i els 85 minuts que dura el film es fan eterns sense que les gratuïtes escenes de sexe -amb una cambrera molt predisposada- i violència -amb el pobre gos- ajudin a mantenir l'interès de l'espectador no masoquista.

Puc estar equivocat i no veure la presumpta obra mestra que tinc al meu davant. Ja m'ha passat alguna cosa semblant amb pel·lícules d'Albert Serra i de Ventura Pons (ah, perdó, que aquest últim ja no està de moda entre els crítics).

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Un film asfixiante y trágico sobre la agonía existencial de dos seres; uno animal, un perro llamado Elvis, de sed y de hambre; el otro, un ser humano, de las heridas emocionales que no sanan. Interesante debut de Sergi Pérez que indaga en el carácter autodestructivo del protagonista -y por ende, de la humanidad- sin caer en la afectación ni el manierismo.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Celebro que te gustara y tu exposición es coherente; pero, como puedes ver, a mí me pareció más bien insoportable, pretenciosa, gratuita y sin densidad dramática, una sucesión de travellings que no parecen tener otro objetivo que ganar tiempo para cubrir la duración mínima de un largometraje. Sólo salvaría la esforzada interpretación de un protagonista que aparece en todos los planos del film.

Puede que le tenga excesiva manía al cine catalán. Sin embargo, ayer ví "Tots volem el millor per a ella", de Mar Coll, película cuyo argumento guarda no pocos aspectos en común, y me pareció infinitamente mejor.

Un abrazo.