dijous, 15 d’octubre de 2015

LA TRILOGIA DE LA VIDA


Després de tantes tragèdies i mirades pessimistes sobre la gent i la seva història, Pasolini es mostra més positiu a la "Trilogia de la Vida", que és com s'anomena el conjunt de tres pel·lícules que adapten reculls de contes medievals més o menys eròtics, contes divertits que festegen la vida i l'amor carnal.

O potser no volia fer tres pel·lícules i el va obligar el productor -Alberto Grimaldi- en vista de l'èxit comercial sense precedents de l'adaptació dels contes de Boccaccio a "El Decamerón" (1971).

Segons l'obra original, cent són els contes que set noies i tres nois s'expliquen per distreure la seva estada en una villa on romanen tancats fugint de la pesta que assola Florència.

El film de Pasolini redueix el nombre de relats a nou, els quals preserven, però, l'esperit lúdic i humanístic de l'obra de Boccaccio. Els herois són lladregots i joves que només pensen en follar i les víctimes de llurs astúcies són els marits enganyats i monges i capellans que representen una autoritat que tant l'autor renaixentista com Pasolini rebutgen i ridiculitzen. Vegem dues de les històries: un noi entra en un convent per treballar de jardiner i es fa passar per sord-mut; el jove és ben plantat i les monges se'l repassen l'una rere l'altra, confiades que ell no ho dirà a ningú; fins que li arriba el torn a la mare superiora i el noi decideix parlar per queixar-se de l'excés de feina; llavors, les germanes celebren el fet com un miracle. Una altra: un jove li fa prometre al seu amic que el primer que mori dels dos tornarà a la vida per aclarir-li al sobrevivent si realment follar és pecat o poden fer-ho sense por d'anar a l'infern; dit i fet: un d'ells mor i ressucita només per informar el seu company que no és pecat; el viu corre a celebrar-ho amb la seva amant.

Entre el cel i l'infern.




Els personatges són homes del poble, molt guapos els joves i lletjos i esdentegats la resta. Tots ells serviran de models per a un fresc que ha de pintar el gran Giotto, interpretat pel mateix Pasolini. Novament, l'interès per la pintura i el discurs sobre la representació; i el director que es presenta com un artista del Renaixement que troba la inspiració en els somnis però també en l'observació de la realitat que l'envolta.


El 1972, Pasolini viatja a Anglaterra amb el mateix equip (el músic Ennio Morricone, el fotògraf Tonino Delli Colli, l'escenògraf Dante Ferretti i l'encarregat de vestuari Danilo Donati) i alguns dels seus actors habituals (Ninetto Davoli, Franco Citti), i realitza "Los cuentos de Canterbury", adaptació del conjunt de relats escrits per Geoffrey Chaucer (interpretat pel mateix Pasolini) i que, teòricament, recullen els contes narrats pels pelegrins que viatgen a Canterbury, per tal de distreure el seu viatge.


Retrata una Anglaterra del segle XIV força plausible, bruta i humida, habitada per putes i lladres, estudiants lascius i esposes nimfòmanes que se les empesquen per fer l'amor a pesar dels seus marits. No tots els contes són eròtics, alguns inclouen una lliçó moral. En l'episodi en què Franco Citti fa de dimoni (paper que repetiria a "Las mil y una noches") i en un altre en què veiem un infern en què els dimonis expulsen frares pel cul (sic), observem una paradoxa que devia ser habitual a l'època contemplada: d'una banda, se'ns presenten els monjos i altres religiosos com uns rapinyaires sense escrúpols; però aquesta visió lúcida i presumptament laïcista del món sembla conviure sense problemes amb el temor al Més Enllà i la por al càstig diví.


La dualitat, un tema profundament pasolinià, s'expressa clarament en el penúltim episodi, que comença mostrant una colla de joves follant amb unes prostitutes (celebrant la vida), per mostrar, acte seguit, com la Mort se'ls endú, malgrat llur joventut i servint-se de la seva cobdícia.

Afegirem que Pasolini aprofita un dels episodis, interpretat per Ninetto Davoli, per fer un homenatge explícit a un cinema mut que sempre va ser referent de la seva filmografia. L'actor és un doble de Charlot a qui persegueixen uns policies medievals que recorden els de la Keystone.


El 1974, Pasolini dirigeix "Las mil y una noches". És el film més llarg de la trilogia i potser el menys divertit, però també el més sofisticat en forma i contingut. Si "El Decamerón" i "Los cuentos de Canterbury" es limitaven a empalmar una història rere una altra, només amb el lleu nexe d'unió de Giotto pintant un fresc o Chaucer escrivint el seu llibre entre migdiada i migdiada, "Las mil y una noches" prescindeix de tota referència a la Xahrazad i adopta una estructura circular i de caixes xineses; comença i acaba presentant la història de l'esclava Zumurrud i el seu amant Nourredine i, enmig, enllaça contes que inclouen personatges que expliquen altres contes, alguns dels quals molt extensos i extraordinàriament delicats, com la història del triangle amorós al voltant del personatge interpretat per Ninetto Davoli (història potser dolorosament propera al director, qui acabava de trencar la seva relació amb l'actor quan aquest va descobrir que també li agradaven les dones). D'altra banda, el film permet al director, com en les seves adaptacions de tragèdies gregues, viatjar a terres llunyanes per cercar escenaris que recordin un Orient que es perd en la nit dels temps, i situa les seves històries en indrets tan diversos com el Iemen o Nepal.

Els àrabs eren més sofisticats que els europeus:


I les noies, quines belleses!



2 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Programació obligada pels que feien aquells viatges cinefils a Perpinyà. Em va agradar més "El Decameron". "Les mil i una nits" és la més cuidada visualment sens dubte i sí que és ben curiós aquest episodi de "Els contes de Canterbury" amb Nineto fent de Xarlot i sortint d´un casament empaitat per uns policies que acaben caient pel moll.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

Coincideixo amb la teva valoració. Jo no vaig anar a veure-les a Perpinyà perquè no tenia permís dels pares i vaig esperar que les estrenessin a Espanya després que es morís el Franco, en una Sala Especial d'Igualada que va fomentar el meu amor precoç al cinema d'autor: allà vam poder veure, en una successió ininterrompuda setmana rere setmana, les pel·lícules "prohibides" de Fellini ("Amarcord", "Roma", "Satyricon"), Schlesinger ("Cowboy de medianoche"), Losey ("El sirviente", "Rey y patria"), Bergman ("El silencio"), Visconti ("La caída de los dioses", "Confidencias"), Antonioni ("Zabriskie Point"), Kubrick ("La naranja mecánica") i, per descomptat, aquestes d'en Pasolini, molt celebrades per alguns amics meus de l'institut que les veien des de les primeres files mentre berenaven sardines de llauna i se la pelaven alegrement en les escenes pujades de to. Eren altres temps!

Per veure "Saló" vam haver d'esperar uns quants anys més (aviat en parlaré).

Salut i força al canut!