dijous, 10 de setembre del 2015

MEDEA


Pasolini adapta una altra tragèdia grega a "Medea" (1969), sobre l'obra d'Eurípides.

Com ja passava a "Edipo rey", no hi ha localitzacions a Grècia però sí a escenaris diversos, tan agrestos i fascinants com són la Capadòcia (Turquia) i Alep (Síria), i també a Itàlia (Pisa, Viterbo). Els vestits, dissenyats per Piero Tosi (col·laborador habitual de Visconti), són primitius però alhora vistosos.

L'argument, molt sofisticat sota la seva senzillesa aparent, es fonamenta en els contrastos: els déus i els homes, els somnis i la realitat, el sagrat i el profà. Medea (interpretada per Maria Callas en la seva única aparició al cinema) representa la màgia i el poder dels sentiments atàvics, mal vistos en una societat més desenvolupada com la de Corint, on la condueix Jasó després de fugir junts amb el velló d'or.

En films precedents -a "Teorema", sobretot; també a "Pocilga"- Pasolini ja havia defensat que l'atracció eròtica és el sentiment més poderós. Aquí, com en l'obra clàssica, l'amor, d'ençà que es veu contrariat, conflueix en el seu revers, que és l'odi més profund i que duu a la protagonista a venjar-se de Jasó atemptant contra un valor teòricament sagrat: la maternitat. Altres personatges de Pasolini, també parricides i pecadors, intentaven expiar les seves culpes, però no és el cas de Medea (o, almenys, el director no ens ho mostra). De fet, els protagonistes de "Pocilga" tampoc no semblaven penedits de menjar-se la gent o d'estimar els porcs; Pasolini es mostra més radical en aquests films i el cas de Medea implica la violació del tabú definitiu. Sembla difícil anar més enllà però l'home ho va aconseguir amb "Saló", tot i que abans es va prendre un respir amb l'anomenada Trilogia de la Vida.


Tenia previst adaptar també l'Orestíada d'Èsquil, ambientant l'acció a l'Àfrica. No va reeixir però "Appunti per un'Orestiade africana" (1970), un documental sobre la preparació del rodatge i sobre el continent africà, esdevindrà finalment un dels seus treballs més interessants.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

La tragedia griega de Eurípides tuvo una mejor adaptación que esta de Pasolini firmada por Lars von Trier para la televisión, "Medea" (1988), para la que se sirvió de un libreto escrito por Carl Theodor Dreyer que nunca llegó a filmar. Y es que María Callas canta mejor que actúa.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Es verdad que María Callas se limita a aportar su perfil aristocràtico. Ya he visto que existe una versión de Lars Von Trier; desconocía que se basase en un guión de Dreyer. No tiene mala pinta y tomo nota de tu recomendación.

Un abrazo.