dissabte, 12 de setembre de 2015

LA VENGANZA


Després de "Muerte de un ciclista" y "Calle Mayor", Juan Antonio Bardem va dirigir, l'any 1958, "La venganza", un drama rural que pretenia ser una metàfora sobre les dues Espanyes i sobre la necessitat d'una reconciliació nacional per la qual advocava el Partit Comunista, al qual pertanyia el director. La censura va limitar les possibilitats de la pel·lícula, fins i tot li va fer canviar el títol, que havía de ser "Los segadores" (fixeu-vos el pànic que ja li tenien en aquella època al pertinaç separatisme català).

Finalment, "La venganza" són dues pel·lícules en una: d'una banda, presenta el triangle format pels germans Juan i Andrea Díaz (Jorge Mistral i Carmen Sevilla, respectivament) i Luis "el Torcido" (l'italià Raf Vallone); els primers, enfrontats al tercer per un crim en què va morir un germà d'aquest i per l'odi ancestral entre les famílies respectives, del qual no en sabem el motiu tot i que se suggereix que els parents d'"el Torcido" eren de millor condició social; però ara han vingut a menys i es veuen obligats a viatjar a Castella per fer de segadors, tots plegats, en precària harmonia. La mútua col·laboració en les dures tasques del camp i el fet que l'Andrea i "el Torcido" s'enamorin, i el discurs sobre l'amistat que els regala un escriptor amb els trets de Fernando Rey, complicaran la situació fins a extrems que afecten a la credibilitat de la història. La permanent cara d'il·luminat de Raf Vallone tampoc no hi ajuda.

Aquesta part més fulletonesca i més en primer pla la filma Bardem a la manera dels seus admirats mestres soviètics: rostres captats en contrapicat que es retallen sobre un cel blavíssim (és el seu primer treball en color).

D'una altra banda, trobem una pel·lícula filmada en plans generals, bellísima en les seves imatges dels segadors avançant penosament amb les seves escasses pertinences per camins polsegosos o brandint les seves falçs enmig dels camps daurats, també més convincent en el retrat d'uns homes que lluiten en un món atàvic, que mantenen un sentit innat de la justícia que els pot servir tant per linxar un violador com per ajudar uns vaguistes enfrontats a un terratinent sense escrúpols. Les imatges evoquen una Espanya immemorial, i l'escena en què un segador envesteix una de les màquines que els prendrà la feina com Quixot es va llençar sobre els molins de vent, representa de manera brillant la col·lisió entre aquest món destinat a desaparèixer i un altre de més modern que malda per imposar-se en un país tradicionalment endarrerit, una Espanya que Bardem volia que fos contemporània però la censura va convertir en la dels anys trenta i la Segona República.

"La venganza" va ser el primer film que va representar a Espanya als Òscar i d'aquesta manera va infondre ànims a una cinematografia amb complex d'inferioritat. La dècada següent arribarien les obres mestres de Buñuel, Berlanga i Saura.