diumenge, 13 de setembre de 2015

FURTIVOS


Novament, topem amb una crònica de l'Espanya rural que és també una metàfora sobre l'enfrontament entre un passat atàvic i un país més modern però encara governat per senyors feudals.

"Furtivos" (José Luís Borau, 1975) és una obra mestra. No hi ha cap pla que sobri i tots els elements contribueixen a la presentació de la dicotomia que hem esmentat. Fins i tot, la música: la melodia evocadora de Vainica Doble contra Los Diablos i "Un rayo de sol". L'ambient d'una Espanya en caiguda lliure, al llindar de la seva transformació democràtica, està captat impecablement però no entorpeix la trama central, la història terrible de l'amor entre Ángel, el caçador furtiu, i Milagros, la noia esgarriada, amenaçat doblement pel nòvio quinqui i per Martina, la mare possessiva. Una història que serveix també de metàfora de les dues Espanyes però vàlida per si mateixa, dura i tristíssima.

"Furtivos" és la millor pel·lícula de Borau. El van ajudar -a més de les genials Vainica Doble- la col·laboració en el guió de Manuel Gutiérrez Aragón (un autor amb predilecció pels drames ubicats en boscos mil·lenaris) i la fotografia del gran Luis Cuadrado ("La caza", "El espíritu de la colmena"). Fins i tot el cartell de la pel·lícula (vegeu supra) és extraordinari; el va pintar el mític Iván Zulueta. Però el film no seria el que és sense el seu repartiment, d'altra banda força arriscat: Ovidi Montllor (Ángel) era un cantautor sense experiència com a actor; Alicia Sánchez (Milagros) tampoc no havia fet gran cosa; i el paper del governador va a càrrec del mateix Borau, que ni tan sols no era actor; tots ells, broden els seus personatges.

Lola Gaos sí que era una veterana, però el seu físic francament difícil l'havía relegada a papers secundaris, alguns d'ells, però, memorables, com els que va interpretar a les ordres de Buñuel a "Viridiana" i "Tristana"; en aquest segon títol, el seu personatge es deia Saturna, i diuen que això va inspirar Borau ja que remetia a Saturn devorant els seus fills, que era més o menys el que havía de fer a "Furtivos", el paper d'una dona perversa i incestuosa (Zulueta la representa en el cartell com si fos una au rapinyaire), ombrívola i ferotge com el bosc en què viu. Lola Gaos està senzillament immensa. L'èxit de la pel·lícula li va obrir la porta dels papers protagonistes però mai no va poder repetir l'excel·lència de la seva interpretació de Martina.

Com hem dit al principi, no hi ha un pla sobrer a "Furtivos", però Lola Gaos roba els millors moments: quan no vol moure's del llit d'on la vol treure el seu fill per dormir amb la Milagros; o quan mata el llop; quan despulla l'Ángel i el consola amb conyac. I, sobretot, les escenes finals, a l'església i al bosc nevat, on ella compareix amb el rostre trasmudat i, amb la seva peculiar veu d'aiguardent, diu allò de: "¡Pues hazlo pronto, jodío!".

3 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Una de las más grandes obras maestras de nuestro cine que revisiono todos los años y en cada nuevo visionado sigo encontrando cosas que me sorprenden; como esa secuencia en donde la malaspulgas madre de Ángel (el gran Ovidi Montllor), oliéndose la tostada, le está esperando con un genio de mil demonios tras el viaje a la ciudad de éste y el perró, juguetón y ajeno a la tormenta que se avecina, comienza a ladrar y dar saltitos hasta que Lola Gaos le pega una patada y le dice ¡quita coñoooooo! Me partía de risa.

Rodada con una energía pasmosa, estamos ante uno de los más lúcidos y vigorosos retrato de la degradación moral de un país condenado a la injusticia y que tiene la memoria como herida purulenta.

Un abrazo.

miquel zueras ha dit...

Aquesta pel.licula va provocar un fort trasbals al cine espanyol de l´epoca encara marcat per la "españolada". Recordo també la pol.lèmica per l´escena en que Lola Gaos mata realment un gos, i que s´ha fet d´Alicia Sánchez?
Per cert, acabo de penjar al meu face el relat TOC, TOC... que vam fer entre els dos.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

Pedro: Desde luego, la película no tiene desperdicio. Tanto en sentido literal como en clave metafórica, es el relato de una injusticia. Totalmente de acuerdo contigo.

Borgo: Imagina't ara, el rebombori que hauria provocat! Ni el Toro de la Vega! Alicia Sánchez ha anat fent coses, papers secundaris; però mai no ha tornat a exhibir el mateix morbo.

Ja he vist el relat i l'he compartit al meu mur. Per cert, tens una sol·licitud d'amistat pendent...

Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.